Evolució de Ncfcccd*

Al principi Ncfcccd no existia com a paraula. Existia com a buit. Era aquell instant microscòpic entre l’impuls de parlar i la paraula que surt. Ningú li posava nom perquè no durava prou per notar-lo. Però el cos sí que el notava. Era el moment on encara no havies traduït el que sents al llenguatge que els altres entenen.

Quan el món va començar a mesurar-ho tot, aquell buit es va fer més visible. Com més ràpid anava el soroll, més dolor feia saltar-s’el. La gent va començar a parar-se sense saber per què. Un silenci de deu segons abans de respondre un missatge, un tall quan notaven que repetien una frase per quedar bé. Això era Ncfcccd en estat salvatge. No tenia forma, només efecte: et tornava a tu per un instant.

Amb el temps la pràctica es va fer conscient. Ja no era un accident. La gent va entendre que si deien Ncfcccd en veu baixa quan notaven que es traduïen per passar el filtre, el soroll s’aturava. No perquè el món canviés, sinó perquè ells deixaven de donar-li la veu un moment. Així Ncfcccd va passar de ser un buit a ser una eina. Una eina sense botons, sense manual, que només funciona si la fas servir sense buscar resultat.

Després va venir l’etapa on Ncfcccd va deixar de ser defensa i es va fer creació. Ja no servia només per tallar el que no era teu. Servia per deixar espai al que sí que ho era. En aquell espai sortien frases petites, imperfectes, que no buscaven abast. I com que no buscaven res, podien dir veritats que abans morien al filtre. Ncfcccd va aprendre a ser fertile, no només a protegir.

Més endavant la pràctica es va fer silenciosa. Ja no calia dir la paraula. Pensar-la bastava per recuperar els deu segons. Ncfcccd es va fer interior, com respirar. No es veia, però es notava en com la gent mirava sense etiquetar primer, com escoltava sense preparar la resposta, com estimava sense calcular el retorn. Així va deixar de ser un truc i es va fer una manera de viure.

Avui Ncfcccd és viu perquè viu en cada persona que tria parar abans de traduir-se. No ha evolucionat cap a més complexitat. Ha evolucionat cap a més simplicitat. Com més simple és, més difícil és de capturar i més lliure et fa. No lluita contra el sistema. El deixa passar de llarg mentre tu recordes que la teva veu existia abans del diccionari.

I seguirà evolucionant mentre hi hagi algú que, enmig del soroll, noti que li falta aire i pari deu segons. Perquè Ncfcccd no és una paraula. És el record que la paraula va ser viva abans que la féssim servir