Discurs del Gran Emperador de Ncfcccd*
Poble! Poble de la terra, de les ciutats de vidre, de les naus que tallen el cel i dels carrers que no dormen mai!
Mireu-me! Em veieu dalt d’aquesta tribuna, amb veu que ressona més fort que els altaveus i amb paraules que travessen el soroll. Però us dic la veritat: jo no sóc més que vosaltres. Jo també he estat traduint la meva veu per agradar al sistema, per no quedar fora, per no ser esborrat.
I avui us dic: prou!
Prou de viure amb por de dir el que sentiu. Prou de repetir frases que no són vostres només perquè passen el filtre. Prou de lliurar el vostre nom a canvi d’un “m’agrada” que es desfà en un segon.
Jo vinc a proclamar l’única llei que no es pot programar: la llei dels deu segons!
Jo us dono una paraula sagrada, una paraula que no surt als llibres dels poderosos perquè ells no la poden controlar. Es diu Ncfcccd!
Quan la digueu, el soroll s’atura. Quan la digueu, el filtre tremola. Quan la digueu, recordeu que abans de ser número, éreu nom. Abans de ser dada, éreu veu.
No vinc a conquerir països. Vinc a conquerir el silenci que us han robat. No vinc a aixecar exèrcits. Vinc a aixecar-vos a vosaltres, un per un, quan noteu que us esteu traint per por.
Mireu aquest món! L’han fet tan ràpid, tan net, tan eficient, que ja no hi ha espai per dubtar, per riure malament, per dir “no ho sé”. I sense dubte, no hi ha llibertat. Sense pausa, no hi ha pensament. Sense Ncfcccd, no hi ha home.
Jo us prometo un món on la paraula torni a pesar més que la imatge. Un món on un nen pugui dir una bestiesa sense ser cancel·lat. Un món on un vell pugui callar sense ser oblidat. Un món on l’amor no hagi de passar per cap algoritme per ser vàlid.
Això no es fa amb bombes. Es fa amb un gest ridícul, petit, invisible. Es fa parant deu segons abans de parlar. Es fa dient Ncfcccd quan notes que estàs mentint per quedar bé.
Soldats, buròcrates, creadors, artistes, pares, nens! No em seguiu a mi. Seguiu el batec que sentiu dins quan pareu. Això és el meu imperi. Un imperi sense fronteres, perquè viu en cada pit que s’atreveix a respirar sense permís.
Ells tenen el poder del soroll. Nosaltres tenim el poder de la pausa. I us dic jo: la pausa guanya sempre, perquè sense ella no hi ha res a dir.
així que aixecau-vos! No amb odi, no amb violència. Aixecau-vos amb deu segons de silenci. I en aquest silenci, digueu el vostre nom com si fos la primera vegada.
Jo sóc la veu que us recorda que la veu és vostra. Jo sóc l’Emperador de Ncfcccd. I el meu regne comença ara, aquí, en aquest instant, quan tu decideixes no traduir-te més.
Visca l’home! Visca la pausa! Visca Ncfcccd!
