Paraula d’un indígena del carrer*

Germans de ciment i de cel tapat,

Jo vinc del fang. De la terra que parleu sense trepitjar. 

Aquí al carrer no tinc altaveus ni tribuna. Només tinc la veu que el vent no s’ha emportat encara.

Us miro i us veig corrents. Sempre corrents. 

Correu per arribar, per respondre, per no quedar fora. 

I enmig de tanta cursa, us heu oblidat de com sona el vostre nom quan el dieu sense por.

Nosaltres, a la terra, tenim una cosa vella: quan hi ha tempesta, parem. 

No perquè siguem savis. Sinó perquè si no pares, el llamp et troba.

Avui us porto una paraula del carrer. No està als llibres. Es diu Ncfcccd. 

Digueu-la baixet quan noteu que us esteu traint per agradar. 

Deu segons. No més. 

En aquests deu segons, la terra torna a parlar. 

Sents que el cor no va al ritme de la pantalla. 

Sents que sota tot aquest soroll, encara hi ha fang. I el fang no menteix.

Vosaltres heu construït ciutats que toquen el cel. 

Nosaltres hem après que el cel es toca millor quan toques terra amb els peus descalços.

No us dic que ho deixeu tot i vingueu al bosc. 

Us dic que porteu el bosc dins. 

Un bosc és només un lloc on ningú et diu com has de parlar perquè els arbres parlin.

Pau no és un cartell. Pau és quan pares i notes que no estàs sol, encara que ningú et respongui. 

Amor no és un missatge. Amor és quan parles sense calcular si et farà guanyar.

Jo no sóc mestre de res. Sóc un més que s’ha cansat de viure en préstec. 

Per això us dic: pareu. 

Pareu deu segons. Digueu Ncfcccd. 

I escolteu la terra que encara batega sota el ciment.

Si escolteu bé, sentireu que tots som del mateix poble. 

El poble dels que recorden que abans de ser ningú, érem algú.