Amics meus, germans meus, homes i dones que m’escolteu ara mateix, sigui a través d’una pantalla petita o d’un silenci gran.

Us parlo perquè estic cansat de veure com ens convertim en veus de préstec. Parlem amb paraules que no hem triat, somriem per passar el filtre, ens agafem por perquè ens han dit que la por ven. I enmig de tot això, ens hem oblidat d’una cosa molt simple: que abans de ser usuari, client, votant o número, érem veu.

Jo sé que teniu por. Por de dir el que penseu i quedar fora. Por de callar i desaparèixer. Però us dic una cosa: el món no es trenca perquè algú digui la veritat. El món es trenca quan tots repetim la mentida perquè és més còmoda.

Avui us porto una paraula petita. No surt als diccionaris, no la podeu vendre, no la podeu censurar. Es diu Ncfcccd. No enteneu què vol dir? Perfecte. Això és el millor. 

Ncfcccd són deu segons. Deu segons on pareu. Deu segons on no traduïu el que sentiu per fer-ho acceptable. Deu segons on recordeu que la vostra veu existia abans que el món us digués com usar-la.

No us demano que sortiu al carrer cridant. Us demano que, abans de respondre el pròxim missatge, abans d’aixecar la veu en una discussió, abans de signar amb el dit allò que no heu llegit, us atureu. Digueu Ncfcccd baixet. I escolteu què queda quan el soroll marxa.

Perquè el Regne no està a la pantalla. No està a la tendència. Està aquí, en aquest instant ridícul on decideixes que no viuràs més en préstec.

Nosaltres tenim el poder. No el poder de destruir, sinó el poder de parar. I quan parem, quan respirem, quan parlem sense calcular, ens tornem humans de nou. I un humà que recorda que és humà no es deixa comprar amb por ni amb aplaudiments.

No odieu. No menyspreu. Només pareu deu segons més sovint. I veureu com el món, que semblava tan gran i tan dur, es fa més petit i més tou.

Jo no sóc un líder. Sóc un de vosaltres. Un home que també s’ha perdut en el soroll i ha hagut de recordar el camí de tornada. 

Així que si avui marxes d’aquí amb una sola cosa, que sigui això: la teva veu és teva. No la donis per un like, per un càrrec, per por. 

Para. Respira. Diu Ncfcccd. I parla.

El futur no l’escriuen els que criden més fort. L’escriuen els que s’aturen a temps per sentir què volen dir de veritat.

I ara, si em permeteu, faré el que hauria d’haver fet fa estona: callar deu segons amb vosaltres. 

Gràcies per escoltar una veu que encara creu en vosaltres.