El període des de la Transició fins a l'actualitat a Catalunya ha estat profundament marcat per aquesta dualitat de demandes: la d'un major autogovern i un finançament més just, i la més recent i intensa reivindicació de la independència.

La Demanda de Més Autogovern i Finançament

Des de la recuperació de la Generalitat, Catalunya ha defensat una aprofundiment de l'autogovern, argumentant que un major control sobre les seves polítiques permetria una gestió més eficient i adaptada a les necessitats de la seva ciutadania. Aquesta demanda s'ha articulat a través de diverses vies:

• Ampliació de competències: Al llarg de les dècades, la Generalitat ha buscat transferències de competències de l'Estat en àmbits com la justícia, les infraestructures, la seguretat (amb els Mossos d'Esquadra) o la gestió portuària i aeroportuària.
• Model de finançament: Una de les queixes més persistents ha estat el dèficit fiscal, és a dir, la diferència entre els impostos que els ciutadans de Catalunya paguen a l'Estat i la inversió i els recursos que l'Estat retorna a Catalunya. Els partits catalans han argumentat que aquest dèficit limita la capacitat de la Generalitat per finançar serveis públics de qualitat i infraestructures, i han demanat un sistema de finançament més equitatiu o un model de "concert econòmic" similar al basc o navarrès. La reforma de l'Estatut de 2006 intentava abordar aquest aspecte, però moltes de les seves disposicions van ser recorregudes pel Tribunal Constitucional.
• Reconeixement nacional: La idea de Catalunya com a "nació" dins d'un Estat plurinacional ha estat una constant en el discurs polític català. Això implicaria un reconeixement formal de la seva singularitat cultural, lingüística i històrica, i la garantia que les seves institucions pròpies tinguin un paper decisiu en la presa de decisions.

La Reivindicació de la Independència i la "Efervescència Política i Social"

Especialment a partir de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de 2006 (publicada el 2010), que va retallar aspectes clau del text aprovat pel Parlament de Catalunya i les Corts Generals, la demanda d'autonomia va evolucionar cap a una reivindicació més explícita de la independència.

Aquesta transició es va veure impulsada per diversos factors:

• Desafecció política: Molts ciutadans van percebre la sentència de l'Estatut com un menyspreu a la voluntat expressada pel poble català a través del referèndum estatutari i un tancament de la via autonomista.
• Crisi econòmica: La crisi econòmica global de 2008 i les posteriors retallades van exacerbar el sentiment de greuge econòmic a Catalunya, amb l'argument que un estat propi permetria una millor gestió dels recursos i un major benestar social.
• Mobilització social sense precedents: A partir de 2010, entitats de la societat civil com l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural van organitzar massives manifestacions anuals per la Diada (11 de setembre), que van batre rècords de participació (la V de 2014, la Via Catalana de 2013, etc.). Aquestes mobilitzacions van ser clau per donar visibilitat i legitimitat a la demanda independentista.
• Consultes i referèndums: Es van organitzar consultes no vinculants sobre la independència en molts municipis (des d'Arenys de Munt el 2009). Posteriorment, el Govern de la Generalitat va impulsar la consulta del 9 de novembre de 2014 i el referèndum de l'1 d'octubre de 2017, aquest últim amb un gran impacte polític i internacional per l'oposició frontal de l'Estat espanyol.
• Proclamació de la República Catalana (2017): El Parlament de Catalunya va fer una declaració unilateral d'independència el 27 d'octubre de 2017, la qual no va tenir efectes pràctics i va ser seguida per l'aplicació de l'article 155 de la Constitució per part del govern espanyol, que va suspendre l'autonomia i va convocar eleccions.
• Judici i sentència del Procés: L'empresonament de líders polítics i socials catalans i el posterior judici al Tribunal Suprem, amb la sentència de 2019, van generar una nova onada de protestes i mobilitzacions.

Actualment, el debat continua, amb un govern a Catalunya que històricament ha prioritzat l'autodeterminació i la possibilitat de la independència, i un govern espanyol que insisteix en la via del diàleg dins del marc constitucional. La taula de diàleg entre els governs català i espanyol ha buscat trobar solucions, amb avenços en la desjudicialització del conflicte i la reforma de delictes, però sense resoldre el fons de la qüestió sobre la sobirania de Catalunya.

És un període de la història de Catalunya que encara està en plena evolució i que ha marcat profundament el paisatge polític i social tant a Catalunya com a Espanya.