L'Aurora de la Llibertat"
10 de setembre de 2025, BarcelonaEl sol s'alçava tímidament sobre la Sagrada Família, banyant les seves torres amb una llum daurada que semblava anunciar un dia històric. La ciutat bullia d'expectació. Les banderes estelades onejaven a cada balcó, i les places estaven plenes de gent amb samarretes grogues i vermelles. Després d’anys de lluita, negociacions i tensió, avui era el dia: el referèndum acordat amb l’Estat espanyol, fruit d’un pacte fràgil però històric, per decidir el futur de Catalunya.El camí fins aquí no havia estat fàcil. Després del xoc del 2017, amb la declaració unilateral d’independència i l’aplicació de l’article 155, Catalunya havia entrat en una dècada de polarització. Però el 2023, un canvi polític a Madrid, amb un govern progressista liderat per una coalició inèdita, havia obert una finestra. Les pressions internacionals, especialment de l’Europa post-Brexit, que buscava evitar més fractures, van forçar una taula de diàleg. L’amnistia dels líders del procés el 2024 va ser el primer pas. El segon va ser l’acord per un referèndum vinculant, supervisat per observadors de l’ONU i l’UE, amb una pregunta clara: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”El dia del referèndumA les 8 del matí, els col·legis electorals van obrir. La participació era massiva, amb cues que serpentejaven pels carrers de Girona, Tarragona, Lleida i fins als pobles més petits del Pirineu. La jornada transcorria amb una calma tensa, vigilada per policies internacionals i periodistes de tot el món. A la plaça Sant Jaume, voluntaris de l’ANC i Òmnium repartien roses vermelles i grogues, símbol d’esperança. “És el nostre moment”, deia la Laia, una estudiant de 22 anys, amb els ulls brillants mentre votava al barri de Gràcia.A les 8 del vespre, els col·legis van tancar, i l’escrutini va començar. Les pantalles gegants instal·lades a les places projectaven els resultats en temps real. A mesura que avançava el recompte, els crits d’alegria s’intensificaven. A les 23:45, el resultat final va aparèixer: 58% a favor de la independència, 40% en contra, amb un 2% de vots nuls. La participació havia superat el 85%. La plaça Catalunya va esclatar en una festa espontània: crits de “Llibertat!” i cants d’Els Segadors ressonaven fins a la matinada.L’endemà: un nou horitzóL’endemà, el president de la Generalitat, envoltat dels líders dels partits independentistes, va proclamar la victòria des del balcó del Palau. “Avui comença una nova era per a Catalunya, una república lliure, democràtica i oberta al món”, va dir, amb la veu trencada per l’emoció. Carles Puigdemont, retornat de l’exili, era al seu costat, somrient per primera vegada en anys. L’Europa, inicialment reticent, va reaccionar amb cautela: la Comissió Europea va demanar “diàleg” amb Espanya, però països com Escòcia, Dinamarca i Irlanda van felicitar Catalunya.El govern espanyol, encapçalat per una coalició debilitada, va acceptar el resultat, pressionat per l’escenari internacional i la por a sancions econòmiques. Es va acordar un període de transició de dos anys per negociar la separació, incloent-hi el repartiment de deute, l’accés a l’UE i la gestió de fronteres. Catalunya es preparava per redactar una constitució pròpia, amb un sistema parlamentari, una economia basada en la sostenibilitat i la innovació, i el català com a llengua oficial, però amb proteccions per al castellà i l’aranès.Cinc anys després: 2030El 2030, la República de Catalunya era un fet consolidat. Barcelona s’havia convertit en un centre tecnològic comparable a Silicon Valley, amb empreses emergents en energies renovables i intel·ligència artificial. L’educació immersiva en català s’havia estès, però amb programes multilingües per atraure talent global. La independència havia portat reptes: el dèficit fiscal s’havia resolt, però els primers anys van ser durs, amb una caiguda del 5% del PIB per la incertesa inicial. L’ingrés a l’UE com a membre de ple dret el 2028 va ser clau per a l’estabilitat.No tothom estava content. Una minoria unionista, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona, continuava defensant vincles amb Espanya, i hi havia hagut emigracions cap a altres comunitats. Però la societat catalana, forjada en anys de debat, havia après a conviure amb les seves diferències. Les Diades ja no eren protestes, sinó festes d’orgull nacional, amb concerts i focs artificials sobre el Mediterrani.Al capvespre, des d’un turó del Montseny, en Pau, un pagès que havia votat “sí” el 2025, contemplava la seva terra. “No ha estat fàcil, però som lliures”, va murmurar, mentre el vent li portava l’olor de pi i l’eco llunyà d’una sardana. Catalunya, finalment, havia trobat el seu lloc al món.
