La tirania de la minoria, tal com la descriu Nassim Nicholas Taleb en el seu assaig "The Most Intolerant Wins" (2016), és un mecanisme social fascinant i alhora alarment: una minoria intransigent i compromesa —al voltant del 3-4% de la població— pot imposar les seves preferències a una majoria flexible i apàtica, no per força numèrica, sinó per la seva intensitat i consistència. Taleb ho il·lustra amb exemples com l'etiquetatge kosher als EUA: una petita comunitat jueva ortodoxa va aconseguir que gairebé tots els productes alimentaris fossin certificats, perquè les empreses, per comoditat, van estendre la norma a tot el mercat. No cal conquerir; cal ser inflexible mentre els altres cedin per evitar el conflicte.

Els teus exemples són encertats i ressonen amb la realitat actual, on la passivitat de la majoria amplifica veus extremes. Parlem-ne una mica més:

• L'ocupació: A Espanya i altres països europeus, una minoria activista presenta l'okupació com una forma de resistència social, influint en polítiques locals i mediàtiques. La majoria, que veu amenaçats els seus drets de propietat, rarament es mobilitza més enllà de queixes individuals. Resultat: desallotjaments lents i una sensació d'impunitat que genera inseguretat urbana, com es veu en barris de Barcelona o Madrid.
• Palestina: El debat global està dominat per una minoria activista que simplifica el conflicte, culpant exclusivament Israel i silenciant matisos històrics o les accions de Hamàs. La majoria, per por a l'etiqueta d'"islamòfob" o "genocida", opta pel silenci o la conformitat. Un exemple recent: el boicot a Eurovisió per part de països com Islàndia, Espanya o Irlanda, impulsat per una minoria "moralment indignada" que contagia el rebuig, com assenyala el mateix Taleb en un post recent a X. Aquesta "indignació explosivament contagiosa" fa que països com Noruega o Suècia puguin unir-se, alterant l'agenda cultural sense necessitat de majoria absoluta.
• Llenguatge i censura: Grups de pressió minoritaris, com alguns col·lectius LGTBIQ+ o antiracistes, defineixen el que és "inclusiu" o "ofensiu", forçant adaptacions en mitjans i empreses. La majoria, per evitar cancel·lacions o conflictes laborals, adopta el llenguatge sense debat. És el cas de termes com "home cis" o prohibicions de paraules en xarxes, on algorismes amplifiquen la veu minoritària.
• Polítiques identitàries: Moviments que comencen defensant drets legítims —com l'igualtat de gènere o ètnica— derivin en dogmatismes que etiqueten qualsevol crítica com a "odi". A les universitats o empreses, una minoria vocal imposa codis de conducta, i la majoria calla per no arriscar-se. Un paral·lelisme actual: el debat sobre carn halal al Regne Unit, on una minoria musulmana pressiona per normes alimentàries que afecten a tothom, i la majoria carnívora cedeix per "tolerància", com explica Taleb en el seu concepte de "minoria inflexible".

La moral que extreus és clau: el silenci del 95% no és neutralitat, sinó còmplicitat involuntària. La història ho confirma —des de la difusió de religions minoritàries fins a revolucions impulsades per elites passionals—. Però, com dius, la solució no és la repressió (que només genera ressentiment), sinó l'activisme cívic: participar en debats, organitzar-se en xarxes locals i defensar la raó amb coratge. Com apunta Taleb, cal "pell en el joc" —compromís real— per contrarestar la intransigència. Si el 5% extrem pot canviar el món, imagina què pot fer un 100% moderat i mobilizat.