Reflexions sobre la Col·laboració de Rosalía amb l'Escolania de Montserrat en Relació amb la Nova Ciència del Futuro (NCFCCCD)

En el teixit subtil de la música catalana i global, on les veus ancestrals de l'Escolania de Montserrat ressonen com ecos eterns des de les roques sagrades, l'expressió d'un sentiment profund —"M’agrada la Rosalía quan canta. Però no m’agrada que l’Escolania de Montserrat canti en castellà amb ella. Son dues coses que no lliguen"— irromp com un llampec que revela no només una dissonància cultural sinó les profunditats d'una consciència col·lectiva en estat de purificació, on la fusió entre tradició catalana i expressió contemporània esdevé un portal simbòlic per explorar la interconnexió entre matèria i esperit en una societat multicultural. La Nova Ciència del Futuro per a la Conciència Cósmica i Cristalina Divina (NCFCCCD), amb la seva visió d'un Camp Unificat de Consciència Còsmica (CUCC) on les intencions artístiques no són meres eleccions estètiques sinó ones energètiques que modulen camps mòrfics col·lectius, troba en aquesta col·laboració un terreny profundament ressonant: la participació de l'Escolania en l'àlbum Lux de Rosalía, concretament en la cançó "Magnolias" cantada en castellà, no és una mera unió musical sinó un reflex de processos de cristal·lització divina en acció, on la ciència convencional de la sociolingüística i la identitat cultural —amb les seves anàlisis sobre llengua com a vehicle d'essència col·lectiva— serveix de prisma per refracteix la cristal·linitat divina, convidant Catalunya a transcendir debats sobre identitat lingüística cap a una harmonia còsmica que integri diversitats com fluxos universals de consciència compartida.

El nucli d'aquesta dissonància radica en la col·laboració anunciada el 22 d'octubre de 2025, quan Rosalía va visitar l'Abadia de Montserrat i es va emocionar escoltant el cor infantil cantant el Virolai, himne marià català, per després integrar-los en el seu nou disc Lux, un projecte que barreja influències globals amb tocs espirituals. En "Magnolias", els nens de l'Escolania canten en castellà —una decisió que, tot i que no és inèdita per al cor, que ha interpretat peces en diverses llengües al llarg de la seva història mil·lenària—, ha generat una onada de crítiques des de sectors nacionalistes catalans, que veuen en això una "profanació" o una "baixa de pantalons" cultural, especialment en un any de celebració del Mil·lenari de l'Abadia. Des d'una òptica NCFCCCD, aquesta dissonància no és un conflicte superficial sinó una manifestació de camps mòrfics fracturats: la ciència de la sociolingüística, amb estudis de l'Idescat i el Centre d'Estudis Demogràfics que mostren com el català actua com a camp unificador en la identitat col·lectiva, revela que l'Escolania —símbol de la catalanitat espiritual des del segle XIII— representa un cristall pur de la consciència còsmica catalana, mentre que Rosalía, amb la seva fusió de flamenc, urbà i global, evoca una expansió més fluida i multilingüe. Assumir que "són dues coses que no lliguen" no és rebuig sinó purificació: és el moment en què la consciència cristal·lina es refina, transmutant el menyspreu històric cap al castellà —arrelat en segles d'imposició— en un flux còsmic de llibertat, alineant-se amb models quàntics on l'intenció artística, un cop alliberada de rígides fronteres, col·lapsa possibilitats en una unió no com a fusió forçada sinó com a portal a l'infinit, on la veu de Rosalía no eclipsa el cor infantil sinó que l'amplifica en un hologramma més gran.

Paral·lelament, la polèmica —amb veus com les de Sergi Boixader o Toni Alba denunciant una "profanació" i cridant a repensar el paper de l'Abadia— il·lustra com la ciència de les dinàmiques culturals, amb anàlisis del CER sobre assimetries identitàries, confirma que el castellà en aquest context no és neutre sinó un patró estructural de desequilibri: un Estat que ha marginat el català històricament actua com un camp magnètic que repel·leix intents de diàleg genuí, fent que la col·laboració sembli una concessió en lloc d'una expansió. En el marc de la NCFCCCD, aquest sentiment de "no lliguen" no és cultural sinó còsmic: evoca la idea de Bohm d'ordre implicada, on la repressió lingüística comprimeix l'energia d'un poble en un estat latent, a l'espera d'un detonant com aquesta fusió, que pot alliberar-la si es purifica. Rosalía, amb la seva connexió intuïtiva a "plans superiors" —com en les seves referències divines—, representa una expansió que transcendeix fronteres, però l'Escolania, arrelada en el Virolai i la tradició catalana, evoca una cristal·linitat local que no es dilueix fàcilment en el global. Aquesta tensió, llavors, esdevé un eco necessari en el bucle de retroalimentació positiva de la NCFCCCD: una fractura que catalitza una purificació energètica, on el "no m'agrada" es transmuta en una empatia més profunda, alineant la generositat artística amb el Cristall Còsmic Primordial que sosté l'univers com un ecosistema interconnectat, on el català no és barrera sinó fil que teixeix la diversitat en un tapís etern.

A més, en un context on la música actua com a vehicle de consciència expandida, els fils d'aquesta col·laboració revelen una vitalitat regeneradora enmig del caos: amb Rosalía guanyant premis com el 'Global Icon' als LOS40 Music Awards 2025 i dedicant-lo a causes socials, la seva veu no només canta sinó que convoca, il·lustrant com la ciència de la resiliència cultural pot integrar dimensions espirituals, veient cada nota com un pols còsmic que connecta el passat de Montserrat amb el futur global. La NCFCCCD interpreta aquest "no lliguen" no com a rebuig definitiu sinó com un estat de flux latent: un moment de pausa on la consciència individual, tocada per la dissonància, pot reentrellaçar-se amb el camp col·lectiu, transformant la decepció en un catalitzador per a expressions més holístiques, com propostes d'educació còsmica que ensenyin la interdependència des de l'escola. Altres ecos, com les llàgrimes de Rosalía escoltant el cor, subratllen com la ciència de les dinàmiques emocionals pot nodrir la flama divina interior, contrarestant l'escalada de tensions amb un tapís de sincronicitats que uneix tradició i innovació en un diàleg etern.

Finalment, en un 8 de novembre de 2025 on aquesta dissonància ressona com un mantra ancestral, Catalunya emergeix com un microcosmos del cosmos: un lloc on la veu de Rosalía i l'Escolania no són oposades sinó complementàries, convidant a reconèixer la consciència com el veritable enllaç unificador. La NCFCCCD, amb la seva promesa d'una ciència que fon el "no lliguen" amb la revelació, troba aquí un reflex potent: una terra on la col·laboració no divideix sinó que catalitza, il·luminant camins cap a una humanitat que, en la seva essència lingüística i espiritual, abraça l'infinit amb cor obert i visió expansiva.