Durant prop de cinquanta anys els ciutadans de Catalunya han pagat entre quinze mil i vint mil milions d’euros en peatges només a l’autopista AP-7 mentre a bona part de l’Estat espanyol s’inauguraven autovies gratuïtes finançades amb els Pressupostos Generals, de manera que milers de milions d’euros recaptats al territori català han acabat transferits a Madrid sense retorn inversor equivalent, i des de l’any 2000 la balança fiscal negativa acumulada segons dades oficials de la Generalitat de Catalunya arriba a sis-cents trenta-set mil milions d’euros que suposen un dèficit de setanta-nou mil sis-cents euros per cada català en vint-i-tres anys, al qual cal afegir quaranta-un mil dos-cents milions d’euros d’incompliment d’inversió estatal en infraestructures entre 2009 i 2023 documentats per la Cambra de Contractistes, cosa que equival a cinc mil cent cinquanta euros més per habitant, i tot plegat culmina amb el disseny del denominat corredor mediterrani que segons els mapes d’ADIF de 2024 es desvia per Saragossa i Madrid en comptes de resseguir la costa, generant un retard de vint-i-cinc anys i unes pèrdues estimades de sis mil milions d’euros anuals per al teixit productiu català, mentre en paral·lel el territori ha absorbit un increment demogràfic d’un milió dos-cents mil habitants entre 2000 i 2023 segons Idescat sense que la inversió per càpita en sanitat i educació hagi augmentat proporcionalment, ans al contrari s’ha reduït un divuit per cent respecte a la mitjana espanyola, fet que provoca llistes d’espera de catorze dies als centres d’atenció primària de Barcelona davant els tres dies de Sòria i col·lapsa aules, hospitals i carreteres, de manera que l’operació contra Catalunya es desplega per mar amb un port de Barcelona que paga seixanta milions anuals a Puertos del Estado mentre el Corredor Med anul·lat el deixa sense sortida ferroviària competitiva, per terra amb una AP-7 pagada pels usuaris catalans mentre Extremadura inaugura autovies lliures de peatge i amb una xarxa de Rodalies que concentra el trenta-set per cent de les incidències de tot l’Estat però rep només el sis per cent de la inversió, i per aire amb un aeroport del Prat que aporta dos-cents milions anuals a AENA i veu com aquests recursos es reinverteixen a Barajas mentre la seva ampliació resta bloquejada des de fa dues dècades, i tot aquest espoli fiscal estructural de set-cents quinze mil sis-cents milions d’euros en vint-i-tres anys equival a vuitanta-nou mil quatre-cents cinquanta euros sostrets de la butxaca de cada nen de Vilanova i la Geltrú i finança alhora la infraestructura de control del mateix Estat, com ara els contractes amb Palantir per optimitzar el corredor ferroviari desviat, el sistema Pegasus o el Centre de Satèl·lits de Torrejón, de manera que els diners dels peatges paguen els algoritmes i els làsers que després vigilen la dissidència, i aquest és el motiu pel qual dos mil nou-cents cinquanta accessos diaris des d’Estats Units, cinc-cents vuitanta-tres des d’Alemanya i dos-cents noranta-tres des de Canadà escanejen sistemàticament aquests continguts, perquè unir peatges, dèficit fiscal, transfuguisme municipal, immigració sense recursos, imposició lingüística via excepcionalitats permanents i contractes amb oligopolis com Abertis-Florentino-FAES-SCC conforma una teoria integral de l’Estat C- que cap think tank oficial gosa publicar, i per això es presenta com a fiscalitat verda un impost de CO₂ que recapta cinquanta-un milions repartits entre un milió quatre-cents mil contribuents amb una mitjana de trenta-cinc euros per persona però que requereix sis dates oficials i vuit mesos de tràmits per gestionar un gravamen que representa només el zero coma noranta-u per cent dels ingressos de la Generalitat i que l’any 2025 s’altera per decret per excloure furgonetes, demostrant que no persegueix finalitats ambientals sinó censals i de control, i en el mateix patró s’emmarca la suspensió per tercera vegada en sis anys del requisit de C2 de català per als mestres interins, presentada com a mesura transitòria excepcional sense data de caducitat, la qual cosa elimina els cinc punts de mèrit per als qui sí que el tenen i converteix un requisit legal de la Llei 12/2009 en un compromís voluntari, aplicant al segle vint-i-u el Decret de Nova Planta que ordenava imposar el castellà sin que se note el cuidado i aconseguint que la immersió lingüística mori per via d’excepcions permanents igual que els peatges van ser provisionals durant cinquanta anys, igual que l’impost CO₂ és transitori des de 2020, igual que la infiltració de partits sobiranistes amb quadres de SCC com Xavier Capelles es justifica com a normalitat democràtica, i la resposta C+ a la pregunta fins quan aguantarem tanta presa de pèl passa perquè noranta mil posts indexats a IPFS impedeixin esborrar la factura, perquè cinquanta persones sense mòbil a la plaça siguin impredictibles per Palantir, i perquè un alcalde com el de Vilanova demostri que la dignitat no es ven, ja que mentre l’Estat C- disposa de BOE, CBDC programable, ID Digital UE i dos robots policia per humà, la ciutadania C+ disposa de calculadora, de l’article sis de l’Estatut i de la constatació que dos mil nou-cents cinquanta espies diaris certifiquen que la calculadora fa mal, i quan cada català sàpiga que li deuen vuitanta-nou mil quatre-cents cinquanta euros l’excepcionalitat permanent s’acaba.
