La nena de tretze anys que es va fer mal al genoll jugant encara no sap què té quatre mesos després perquè el sistema sanitari públic a Catalunya funciona com una cadena de despropòsits on cada baula és legal però el resultat és il·legal. A urgències la van derivar al traumatòleg de pediatria i van trigar dos mesos només per veure-la per primera vegada. Quan l’especialista va demanar la ressonància magnètica va passar un mes sencer sense notícies i la família va haver de reclamar per aconseguir hora el trenta-u d’agost, set mesos després de la lesió inicial. La mitjana oficial que dona CatSalut és de seixanta-sis dies per una ressonància amb més de quaranta-dues mil persones esperant, però aquesta nena ja n’acumula més del triple i encara li queden setmanes. El problema no és mèdic. És polític i econòmic. El pressupost de Salut puja un dos coma u per cent mentre la inflació sanitària puja un sis coma vuit, per tant hi ha retallada real. En canvi les partides de concerts i externalitzacions pugen un quaranta-u per cent i van a empreses com Echevarne o Creu Blanca que cobren cent vuitanta euros per prova. Hi ha diners per derivar la ressonància a la privada, però no hi ha diners per comprar màquines noves ni contractar radiòlegs públics. El renting de màquines a Siemens costa divuit mil euros al mes i en sis anys pagues dues vegades la màquina sense que sigui teva. Això vulnera la Llei catorze de mil nou-cents vuitanta-sis General de Sanitat article deu que garanteix temps d’espera raonable i vulnera el Decret tres-cents cinquanta-quatre de dos mil dos de CatSalut que fixa noranta dies màxim per una ressonància no urgent. També incompleix la Llei catorze de dos mil deu d’Infància article quaranta-quatre que dona protecció especial als menors en salut i la Convenció de l’ONU de Drets de l’Infant article vint-i-quatre que obliga a garantir el nivell de salut més alt possible. Amb set mesos sense diagnòstic una lesió aguda es fa crònica i la nena pot quedar coixa de per vida. Si els pares acampen al CAP per protestar entra la Llei Mordassa LO quatre de dos mil quinze article trenta-sis punt sis i cau una multa de sis-cents un euros per desobediència. La multa arriba abans que la ressonància. Per tant el sistema castiga abans de curar.

El mateix esquema es repeteix amb l’R3. La línia havia de tornar a funcionar entre Ripoll i Puigcerdà després d’onze mesos tancada per obres. Va durar quaranta-set minuts. Un arbre va caure sobre la catenària i tothom al bus altre cop. La catenària és de mil nou-cents vint-i-dos i només n’han canviat dotze quilòmetres de vuitanta-sis. El manteniment de vegetació costa dos milions cent mil euros l’any per dos-cents quilòmetres quan el preu de mercat seria sis milions dos-cents mil. Només es tala un de cada quatre arbres de risc. No és mala sort. És desinversió. Mentre l’AVE Madrid-Chamartín rep mil dos-cents milions per una estació, l’R3 rep vuitanta-nou milions en quinze anys. Quan el tren no circula, Autocars Teisa factura quatre-cents mil euros al mes amb el bus substitutori. Teisa és del grup Moventis, vinculat a donants de partits que governen. Cada incidència és negoci. Això viola la Llei trenta-vuit de dos mil quinze del Sector Ferroviari article quatre que obliga l’Estat a garantir el servei públic i vulnera l’Estatut article cent seixanta-nou que dona competència a la Generalitat en transport intracomunitari però Adif no inverteix. També incompleix el Reglament UE mil tres-cents setanta-u de dos mil set de Drets dels Viatgers perquè Renfe no indemnitzarà al·legant causa major. Un nen de Planoles perd deu hores de classe cada setmana per anar amb bus, cosa que trenca la Llei dotze de dos mil nou d’Educació que garanteix transport escolar digne.

Tot plegat s’aguanta amb la Llei Mordassa. Portem onze anys amb una norma que el PP va aprovar i el PSOE no deroga perquè la necessiten tots. La presumpció de veracitat de l’agent converteix la seva paraula en prova i obliga el ciutadà multat a gastar-se vuit-cents euros d’advocat per recórrer sis-cents un euros de sanció. Això viola el Conveni Europeu de Drets Humans articles deu i onze sobre llibertat d’expressió i reunió i el Pacte de Drets Civils de l’ONU article dinou que prohibeix sancionar opinions. El Tribunal Europeu ja va dir el dos mil vint-i-u que les multes per falta de respecte violen el Conveni, però Espanya no canvia la llei. La norma serveix perquè Mossos, Ertzaintza, Policia Nacional i Guàrdia Civil actuïn igual a Barcelona, Gasteiz o Madrid: desnonaments, piquets, protestes per sanitat. Tots els governs usen la mateixa porra perquè tots gestionen la mateixa ruïna.

Ara el pas següent és Palantir. Espanya ja paga quaranta-set milions al CNI i nou milions als Mossos per la plataforma Gotham que creua dades d’hisenda, salut, mòbil i càmeres. França, Alemanya i Itàlia fan clons propis per tres-cents o quatre-cents milions cada un. Al final hi haurà tres-cents cinquanta sistemes de vigilància massiva a Europa. No busquen terroristes. Busquen pares que reclamen ressonàncies, mestres que denuncien falta de vetlladors, usuaris de l’R3 que pengen vídeos del bus. La vigilància es paga amb els diners que no van a màquines de ressonància ni a talar arbres de la catenària. Això xoca amb el Reglament Europeu de Protecció de Dades i amb la Carta de Drets Fonamentals de la UE article vuit sobre protecció de dades personals.

Després ve l’augment de despesa militar. L’OTAN exigeix el dos per cent del PIB i Espanya hi pujarà amb nou mil vuit-cents milions més l’any. La UE posa cinc-cents mil milions per armes. Empreses com Indra, Navantia o Escribano, amb ex-ministres als consells, vendran tancs i drons. Després ACS i Ferrovial reconstruiran el que les bombes destrueixin. És el mateix circuit: retalles aquí, impostos allà, armes, guerra, reconstrucció, beneficis pels cinc mil grans grups i vigilància per si protestes. Tot legal perquè el BOE ho signa. Però trenca la Constitució article trenta-u que diu que tothom contribuirà segons capacitat quan l’IBEX paga un tres coma vuit per cent efectiu. Trenca l’article vint que garanteix informació veraç quan TV3 i TVE cobren mil quatre-cents milions per explicar que tot va bé. Trenca l’article vint-i-set de dret a l’educació quan una aula té catorze TEA sense vetllador. Trenca l’article quaranta-tres de protecció de la salut quan una nena espera set mesos una ressonància.

No és conspiració. És suma. Cada decret que retalla, cada contracte que externalitza, cada Palantir que es compra és un zero coma zero zero u per cent menys d’humanitat. Ho sumes durant deu anys i tens un país on la nena no camina, el tren no passa, la mestra no pot ensenyar i el veí té una bala a la porta. I si obres la boca, sis-cents un euros o shadowban. Per això el sistema no cau. Perquè està dissenyat perquè caiguis tu.