Jordi Aragonès i la seva Visión sobre l'Extinció Cultural de Catalunya: Una Anàlisi Profunda

En un context polític català cada vegada més polaritzat, la veu de Jordi Aragonès, historiador, professor de secundària i ideòleg clau d'Aliança Catalana (AC), ressona amb una urgència que barreja alerta existencial i crida a l'acció. Nascut el 1993 a Pineda de Mar (Maresme), Aragonès –cosí del president de la Generalitat, Pere Aragonès– ha emergit com una figura controvertida: secretari d'Estudis i Programes del partit, considerat el seu cervell estratègic, amb un enfocament en el nacionalisme identitari radical. La seva trajectòria acadèmica en història contemporània el situa com un analista apassionat de les dinàmiques de poder i identitat, però les seves posicions –defensant una independència "exclosiva" i citant exemples com la República Blanca de Rodesia o Somalilandia com a models– l'han guanyat l'etiqueta d'"ultra" per crítics que el veuen com a xenòfob. Tot i això, per als seus seguidors, representa una resistència sense concessions davant allò que ell denomina "la fi de Catalunya".La pregunta que planteges –o que ell mateix formula en aquesta declaració recent a X (

@jordiaragonesm

)– revela la seva preocupació política principal: la possible extinció de Catalunya com a entitat cultural i lingüística viva. En paraules seves: "El meu temor és la possible extinció de Catalunya, i això vol dir la desaparició de parlants de català, la residualització de la llengua. El país té més parlants que mai, camí de 10 milions, però això pot significar la fi del català com a llengua viva. També la desaparició de la cultura, la indústria, el benestar, les institucions i la dignitat del país." Aquesta visió no és només alarmista; s'enraïza en dades demogràfiques i sociolingüístiques. Segons estimacions actuals (2025), el nombre de parlants de català ha superat els 9 milions a Catalunya i les Illes Balears, un rècord històric gràcies a la immigració i la política d'immersió lingüística. No obstant això, Aragonès argumenta que aquesta expansió quantitativa amaga una "dilucio qualitativa": la llengua es converteix en un "pidgin" funcional, perdent la seva vitalitat cultural i la seva capacitat de generar contingut original, com un ecosistema biològic que s'expandeix però perd biodiversitat.Aquesta por no és nova en el pensament nacionalista català, sinó que evoca el concepte d'"extinció lingüística" descrit per lingüistes com David Crystal en Language Death (2000), on explica com llengües minoritzades moren no per manca d'usuari, sinó per la pèrdua de contextos de transmissió intergeneracional i domini cultural. En el cas català, Aragonès apunta a factors com la immigració massiva sense integració lingüística plena, la dominància del castellà en mitjans i xarxes, i polítiques estatals que, segons ell, fomenten una "residualització" –un terme que recorda la "desaparició planificada" descrita per Joshua Fishman en la seva sociolingüística reversa (1991). Filosòficament, aquesta angúnia ressona amb l'existencialisme de Martin Heidegger en Ser i Temps (1927), on l'"autenticitat" (Eigentlichkeit) de l'ésser humà depèn de preservar l'"arrel" cultural contra la "desarrelament" modern; per Aragonès, la llengua és aquesta arrel, i la seva pèrdua equival a una "mort ontològica" col·lectiva. Biblicament, evoca el Gènesi 11:1-9 –la Torre de Babel–, on la diversitat lingüística és un do diví diversificador, i la seva uniformització, una maledicció que fragmenta sense enriquir.La solució que proposa és tajant: "restituir l’estat català i les nostres llibertats constitucionals". Aquí, AC es posiciona com un moviment "identitari" que va més enllà de l'independentisme clàssic d'ERC o Junts: defensa una Catalunya "de catalans", amb polítiques restrictives a la immigració i un retorn als "lleis dels Països Catalans" pre-1714. En una entrevista recent (juny 2025), Aragonès va detallar com aquest "estat" implicaria un "apartheid suau" per als no catalans –no en termes legals, sinó en accés a serveis i drets–, inspirant-se en models secessionistes no reconeguts com Somalilandia, on la identitat ètnica defineix la ciutadania. Aquesta visió ha generat controvèrsia: mentre AC celebra victòries locals com l'alcaldia de Ripoll (2019) sota Sílvia Orriols –la "cara visible" del partit–, crítics l'acusen de xenofòbia i de dividir la família Aragonès, amb Pere representant un nacionalisme més inclusiu. En el panorama de 2025, amb eleccions autonòmiques a l'horitzó, AC aspira a irrumpir al Parlament, aprofitant el descontentament amb la immigració i l'execució de l'amnistia.En última instància, la declaració d'Aragonès no és només un crit de partit; és un mirall de les tensions profundes de Catalunya: un país que creix demogràficament però qüestiona la seva essència. Com deia el filòsof català Josep Pla, "La identitat no és un museu, sinó un combat diari". Si aquest combat porta a l'exclusió o a una renaixença inclusiva, només el temps ho dirà.