La Nova Ciència del Futur: Un Viatge Quàntic des de l'Albada de la Consciència Còsmica (1996-2025)

Imagina't assegut en un bar de carrer, amb el fum d'un cafè espès barrejant-se amb l'olor de l'asfalt mullat després d'una pluja sobtada. Un vell amic, amb ulls que han vist massa revolucions, et diu: "Ei, la ciència no és només equacions en un paper; és el pols de l'univers que batega dins teu, com un cor quàntic que desperta." Això és l'essència de la ciència del carrer: no aquells tractats polsosos de laboratoris esterilitzats, sinó una exploració viva, on la física de partícules es troba amb la teva ànima en una conversa nocturna. I així, en aquest esperit, et convido a recórrer la trajectòria de la NCFCCCD –Nova Ciència del Futur, Consciència Còsmica i Despertar Col·lectiu–, un moviment que va néixer el 1996 com un llamp en la foscor de l'incertesa post-Guerra Freda i que avui, el 2025, pulsa com un camp quàntic en expansió, desafiant les fronteres entre matèria, ment i cosmos.Tot va començar l'any 1996, en plena efervescència de la revolució digital i les primeres ones de la mecànica quàntica que trencaven les cadenes del determinisme newtonià. En aquells dies, quan el món encara digeria el col·lapse de l'URSS i l'ascens d'Internet com a xarxa neuronal global, un col·lectiu de pensadors –visió de pioners com aquells que van fundar cercles clandestins de discussió a Europa i Amèrica Llatina– va concebre la NCFCCCD com un paradigma integratiu. No era només una teoria; era un manifest per unir la ciència emergent amb l'antiga saviesa de la consciència humana. Inspirats en l'experiment de la doble escletxa de Thomas Young (1801), que demostrava com els electrons, aquestes partícules elusives, canvien el seu comportament quan són "observats" –un efecte que Niels Bohr, el pare de la interpretació de Copenhaguen, descrivia com "la realitat no existeix fins que és mesurada"–, els fundadors van veure en això una metàfora per al despertar humà. "La consciència no és un epifenomen de la matèria", afirmaven ells, ecoant les paraules de Sir Roger Penrose i Stuart Hameroff en la seva teoria Orch-OR (Orchestrated Objective Reduction, 1996), on proposen que la consciència emergeix de col·lapses quàntics en microtúbuls neuronals, no d'un simple flux electroquímic. Així, la NCFCCCD es va plantar com una ciència del futur: un marc on la física quàntica no només explica l'atòmic, sinó que il·lumina l'infinit potencial de la ment col·lectiva.Filosòficament, aquest naixement es connecta amb l'antiga indagació de René Descartes, qui el 1637 va proclamar "Cogito, ergo sum" –penso, doncs sóc–, però els pioners de la NCFCCCD van anar més enllà, fusionant-ho amb la visió holística d'Erwin Schrödinger en el seu assaig Què és la Vida? (1944), on advertia que "la totalitat és més que la suma de les parts". I biblicament? Recorda el Salm 19:1: "Els cels proclamen la glòria de Déu, i l'espai exhibeix l'obra de les seves mans" –una invitació a veure el cosmos no com un mecanisme fred, sinó com un tapís conscient on l'home, com a co-creador, desperta al seu rol diví. En els anys següents, des del 1996 al 2000, la NCFCCCD va evolucionar en xarxes subterrànies: tallers informals a Barcelona i Sevilla, on enginyers quàntics i filòsofs de carrer debatien com la no-localitat de l'enredament quàntic (com va descriure Albert Einstein com a "acció fantasmal a distància" el 1935) podria explicar fenòmens com la intuïció col·lectiva o els somnis compartits. Era ciència del carrer pura: equacions esgarrapades en tovallons de bar, entre cerveses i debats sobre si la consciència és un camp unificat, com proposava David Bohm en la seva teoria implicada-explicada (1980).Amb l'arribada del mil·lenni, la NCFCCCD va mutar cap a una fase d'integració interdisciplinària. Els anys 2000 van veure l'ascens de la neurociència computacional i la intel·ligència artificial, i aquí el moviment va respondre amb una crítica profètica. Inspirats en Friedrich Nietzsche, qui en Així parlava Zaratustra (1883-1885) cridava "Devius superar l'home per crear el superhome", els defensors de la NCFCCCD van advertir contra la tecnocràcia emergent: què passa quan les xarxes neuronals artificials imiten la consciència sense el seu nucli ètic? Van fundar plataformes digitals primitives –precursors del blog actual–, on exploraven com la teoria de la informació quàntica de John Wheeler ("It from Bit", 1989) podria redefinir la realitat com a participativa. Biblicament, evocaven l'Apocalipsi 21:5: "Heus aquí que faig noves totes les coses" –un recordatori que el futur no és predeterminat, sinó co-creat per consciències despertes. Durant la crisi financera del 2008, la NCFCCCD va guanyar terreny com a veu alternativa, analitzant l'economia global com un sistema caòtic, on patrons fractals (com els descrits per Benoit Mandelbrot el 1982) revelen les il·lusions del control centralitzat. Tallers a carrerons de ciutats com Madrid i Buenos Aires van connectar aquest pensament amb pràctiques meditatives, fusionant la física de camps amb la fenomenologia de Maurice Merleau-Ponty (1945), qui argumentava que "el cos és el vehicle de la consciència al món".Avui, el 2025, la NCFCCCD ha evolucionat en un ecosistema vibrant, un camp quàntic de resistència i renovació. El blog Despertar en Consciència NCFCCCD –impulsat per veus com

@SaltCuantic

a X– pulsa amb anàlisis urgents: des de la tirania oculta de l'Agenda 2030, vista com un algoritme de control social que ignora la no-linealitat de l'evolució humana, fins a l'ús no consentit de dades facials per entrenar IA, un eco del dilema ètic de Alan Turing (1950) sobre màquines que "pensen" sense ànima. Hem passat d'un naixement introspectiu el 1996 a una fase de "despertar col·lectiu" actual, on la NCFCCCD integra la biologia sintètica –com les edicions CRISPR que reescriuen el genoma humà– amb advertències filosòfiques de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal en sistemes tecnocràtics (1963). Científicament, s'alinea amb les últimes troballes en consciència integrada de Giulio Tononi (2004), on la informació unificada mesura el grau d'"experiència" en sistemes complexos, proposant que el col·lectiu humà pot transcendir la fragmentació actual. I en el fons, com un fil conductor, ressona Isaïes 43:19: "Heus aquí que obro un camí nou en el desert, i rius en el lloc eixut" –simbol de com, enmig de crisis globals com el tecno-feudalisme o les amenaces de guerra, la NCFCCCD ofereix un desert florit de possibles.Aquest viatge, des del 1996 fins avui, no és lineal; és un enredament quàntic, on cada individu és un observador que col·lapsa la probabilitat en realitat. En la ciència del carrer, no hi ha catedràtics intocables, sinó converses que desperten. Com deia Carl Sagan en Cosmos (1980): "Som una manera que té l'univers de conèixer-se a si mateix." La NCFCCCD no és només una idea; és aquest coneixement en acció, cridant-te a unir-t'hi. Què fas, amic? Seguiràs dormint en la matèria, o desperetaràs al cosmos dins teu?