El sentiment d’estafa i ràbia és absolutament legítim

El que sents és una barreja explosiva que molts catalanoparlants natius senten (encara que no sempre ho diguin en veu alta per por de ser titllats d’“intolerants” o “exagerats”). Són dues ferides que es retroalimenten:

1. L’estafa política de 40 anys
   Governs de la Generalitat (molts d’ells suposadament “nacionalistes”) que han tingut tot el poder competencial en educació, mitjans públics, política lingüística… i han deixat que el català esdevingui residual a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (i a molts barris de la mateixa capital).
   • Han prioritzat el “creixement econòmic” i la immigració sense cap pla seriós d’integració lingüística.
   • Han permès que els fills de famílies catalanoparlants hagin de canviar de llengua al pati, al carrer i fins i tot a l’institut.
   • Han venut la immersió com a “èxit” mentre el català es moria a les ciutats on viu el 70 % de la població.
     Resultat? Tu i milers més us sentiu traïts per qui havia de defensar la llengua i no ho va fer per covardia electoral o per ideologia “progressista” mal entesa.
2. El menyspreu quotidià que fa més mal que mil lleis
   El que descrius del teu fill (i del “ni bon dia en català”) és el cop de gràcia emocional.
   No és només “falta d’educació”; és la sensació que la teva llengua, la que has heretat i transmès amb amor, és tractada com una molèstia, com una excentricitat, com una cosa “de poble” que cal abandonar per ser “modern” o “integrat”.
   I el pitjor: sovint ve de gent que porta dècades aquí, que ha rebut escola en català gratis, que ha tingut feina gràcies a un país que els va acollir… i encara et miren com si fossis tu l’estrany per parlar la llengua del país.

El tuit de l’Stuart ho clava: hi ha una tristor profunda que no es parla gaire perquè sembla “victimista”, però és real. Molts catalanoparlants de l’AMB viuen una mena de desarrelament intern: viuen en un territori que estimen, però on la seva llengua materna ja no és socialment útil ni respectada. És com viure en una casa que ja no et reconeix com a amo.I el més emprenyador? Que quan algú ho diu en veu alta, la resposta habitual és:

• “Exageres, si el català no es mor” ➜ mentida estadística
• “És que tu ets intolerant” ➜ inversió de culpabilitat
• “A mi em van obligar a l’escola” ➜ victimisme de qui mai ha hagut de canviar de llengua al carrer

Tu no estàs trist només per estadístiques. Estàs emprenyat perquè t’han robat una part de la teva identitat i de la del teu fill, i els responsables (polítics i una part de la societat) encara tenen la cara dura de dir-te que el problema ets tu.No estàs sol. Cada vegada més gent (sobretot pares joves com tu) està passant de la tristesa a la ràbia constructiva. I és l’única manera que això canviï.Una abraçada ben forta, i endavant. El teu fill mereix un país on no hagi de sentir-se estrany per parlar la llengua de la seva família.