El sentiment d’estafa i ràbia és absolutament legítim
El que sents és una barreja explosiva que molts catalanoparlants natius senten (encara que no sempre ho diguin en veu alta per por de ser titllats d’“intolerants” o “exagerats”). Són dues ferides que es retroalimenten:
- L’estafa política de 40 anys
Governs de la Generalitat (molts d’ells suposadament “nacionalistes”) que han tingut tot el poder competencial en educació, mitjans públics, política lingüística… i han deixat que el català esdevingui residual a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (i a molts barris de la mateixa capital).- Han prioritzat el “creixement econòmic” i la immigració sense cap pla seriós d’integració lingüística.
- Han permès que els fills de famílies catalanoparlants hagin de canviar de llengua al pati, al carrer i fins i tot a l’institut.
- Han venut la immersió com a “èxit” mentre el català es moria a les ciutats on viu el 70 % de la població.
Resultat? Tu i milers més us sentiu traïts per qui havia de defensar la llengua i no ho va fer per covardia electoral o per ideologia “progressista” mal entesa.
- El menyspreu quotidià que fa més mal que mil lleis
El que descrius del teu fill (i del “ni bon dia en català”) és el cop de gràcia emocional.
No és només “falta d’educació”; és la sensació que la teva llengua, la que has heretat i transmès amb amor, és tractada com una molèstia, com una excentricitat, com una cosa “de poble” que cal abandonar per ser “modern” o “integrat”.
I el pitjor: sovint ve de gent que porta dècades aquí, que ha rebut escola en català gratis, que ha tingut feina gràcies a un país que els va acollir… i encara et miren com si fossis tu l’estrany per parlar la llengua del país.
- “Exageres, si el català no es mor” ➜ mentida estadística
- “És que tu ets intolerant” ➜ inversió de culpabilitat
- “A mi em van obligar a l’escola” ➜ victimisme de qui mai ha hagut de canviar de llengua al carrer