EDITORIAL | La tomba de qualsevol govern democràtic:
La infiltració de policies en assemblees de docents hauria de provocar una crisi política de primer nivell i, fins i tot, posar en dubte la continuïtat del govern de Salvador Illa. Per la gravetat dels fets, però sobretot per la manera com l'executiu està intentant rebaixar-ne l'impacte i convertir-ho en una simple qüestió tècnica.
En democràcies decadents apareix sovint una temptació perillosa: acostumar la població a allò que hauria d'escandalitzar-la. Les reaccions de les últimes hores per part del Govern evidencien aquesta barroera estratègia, que pretén reduir a una discussió administrativa sobre protocols policials un assumpte que tracta de drets fonamentals i dels límits democràtics més elementals.
Dues policies de paisà assegudes al fons d'una aula, fingint que són mestres, prenent nota del que diuen uns docents que preparen una vaga. Aquesta és la realitat i és suficient per a fer caure un govern en bloc. Tot el que ha vingut després són intents matussers de maquillar-ho amb llenguatge burocràtic i justificacions procedimentals.
La cúpula dels Mossos d'Esquadra parla de “recollida d'informació” i “avaluació de riscos”, com si aquestes expressions fredes i impersonals poguessin amagar el fet essencial: policies encoberts monitorant una reunió sindical.
La resposta política n'ha accentuat la gravetat. La consellera Parlon optava per tancar files amb Trapero i refugiar-se darrere la “professionalitat” dels Mossos. Una professionalitat, la dels agents, que ningú no ha qüestionat en cap moment. El Govern, novament, se servia d'un argument trampós i mesquí per a desviar el debat.
El problema no és si els policies van executar correctament una ordre. El problema és que la Generalitat doni cobertura política a una pràctica incompatible amb els estàndards mínims que permeten homologar qualsevol democràcia. De fet, es poden executar ordres amb absoluta professionalitat en actuacions profundament abusives. El problema, per tant, és la decisió política que hi ha al darrere i la normalitat amb què ara es prova de justificar.
La legalitat, per si mateixa, no fa que una actuació esdevingui decent o moralment acceptable. La democràcia va més enllà de l'aplicació de protocols. Exigeix límits i sentit de la proporció. Per a alguns, els sindicats poden resultar pesats, demagògics o corporativistes. Tant se val. Tenen dret a reunir-se sense policies infiltrats. I els governs democràtics tenen el deure de garantir aquest dret amb una cura exquisida.
El dret de reunió i les llibertats sindicals existeixen precisament per a protegir espais de deliberació lliures de la ingerència dels aparells de l'Estat. Les promeses d'ordre i moderació amb què Illa arribà a la Presidència de la Generalitat han desembocat en pràctiques policials que equiparen reivindicacions laborals amb el crim organitzat o l'amenaça terrorista.
El president hauria pogut reconèixer la gravetat dels fets, apartar responsables i marcar distàncies amb aquesta actuació ignominiosa. Però ha fet tot el contrari: ha defensat l'operació, ha blindat Trapero i ha intentat desacreditar tota crítica, presentant-la com un atac al cos policial.
Aquest comportament és impropi d'un govern, més encara, si es proclama com a progressista i garant dels drets civils. Per això, el cas no pot resoldre's amb un parell de compareixences i un comunicat ambigu. Un govern que vulnera la confiança cívica d'aquesta manera perd l'autoritat moral necessària per a continuar governant. I quan un govern perd l'autoritat moral, la seva caiguda deixa de ser una qüestió partidista i esdevé una obligació democràtica.dissabte, 9 de maig del 2026
EDITORIAL | La tomba de qualsevol govern democràtic:
La infiltració de policies en assemblees de docents hauria de provocar una crisi política de primer nivell i, fins i tot, posar en dubte la continuïtat del govern de Salvador Illa. Per la gravetat dels fets, però sobretot per la manera com l'executiu està intentant rebaixar-ne l'impacte i convertir-ho en una simple qüestió tècnica.
En democràcies decadents apareix sovint una temptació perillosa: acostumar la població a allò que hauria d'escandalitzar-la. Les reaccions de les últimes hores per part del Govern evidencien aquesta barroera estratègia, que pretén reduir a una discussió administrativa sobre protocols policials un assumpte que tracta de drets fonamentals i dels límits democràtics més elementals.
Dues policies de paisà assegudes al fons d'una aula, fingint que són mestres, prenent nota del que diuen uns docents que preparen una vaga. Aquesta és la realitat i és suficient per a fer caure un govern en bloc. Tot el que ha vingut després són intents matussers de maquillar-ho amb llenguatge burocràtic i justificacions procedimentals.
La cúpula dels Mossos d'Esquadra parla de “recollida d'informació” i “avaluació de riscos”, com si aquestes expressions fredes i impersonals poguessin amagar el fet essencial: policies encoberts monitorant una reunió sindical.
La resposta política n'ha accentuat la gravetat. La consellera Parlon optava per tancar files amb Trapero i refugiar-se darrere la “professionalitat” dels Mossos. Una professionalitat, la dels agents, que ningú no ha qüestionat en cap moment. El Govern, novament, se servia d'un argument trampós i mesquí per a desviar el debat.
El problema no és si els policies van executar correctament una ordre. El problema és que la Generalitat doni cobertura política a una pràctica incompatible amb els estàndards mínims que permeten homologar qualsevol democràcia. De fet, es poden executar ordres amb absoluta professionalitat en actuacions profundament abusives. El problema, per tant, és la decisió política que hi ha al darrere i la normalitat amb què ara es prova de justificar.
La legalitat, per si mateixa, no fa que una actuació esdevingui decent o moralment acceptable. La democràcia va més enllà de l'aplicació de protocols. Exigeix límits i sentit de la proporció. Per a alguns, els sindicats poden resultar pesats, demagògics o corporativistes. Tant se val. Tenen dret a reunir-se sense policies infiltrats. I els governs democràtics tenen el deure de garantir aquest dret amb una cura exquisida.
El dret de reunió i les llibertats sindicals existeixen precisament per a protegir espais de deliberació lliures de la ingerència dels aparells de l'Estat. Les promeses d'ordre i moderació amb què Illa arribà a la Presidència de la Generalitat han desembocat en pràctiques policials que equiparen reivindicacions laborals amb el crim organitzat o l'amenaça terrorista.
El president hauria pogut reconèixer la gravetat dels fets, apartar responsables i marcar distàncies amb aquesta actuació ignominiosa. Però ha fet tot el contrari: ha defensat l'operació, ha blindat Trapero i ha intentat desacreditar tota crítica, presentant-la com un atac al cos policial.
Aquest comportament és impropi d'un govern, més encara, si es proclama com a progressista i garant dels drets civils. Per això, el cas no pot resoldre's amb un parell de compareixences i un comunicat ambigu. Un govern que vulnera la confiança cívica d'aquesta manera perd l'autoritat moral necessària per a continuar governant. I quan un govern perd l'autoritat moral, la seva caiguda deixa de ser una qüestió partidista i esdevé una obligació democràtica.