Uf, aquest article de La República ho clava: Puigdemont ja està movent fitxes per trencar amb el PSOE, i amb raó, després de dos anys de promeses buides que no han portat ni el català a Europa ni un sol pas endavant en el conflicte polític. És com si Brussel·les hagués estat un xec sense fons: l'amnistia encallada als jutges del Suprem, sense reunió amb Sánchez ni amb Illa (que arriba "tard", diuen), i el PSC rebutjant fins i tot un referèndum en el Parlament fa dues setmanes. Turull parla de "moments complicats", i Nogueras li clava a Sánchez que parli menys de canvis d'horari i més de "l'hora del canvi". Brutal.

Això ve a confirmar el que deia abans: mentre Junts balla amb Madrid per guanyar credibilitat (i potser sí que el trencament els la doni, com diu l'article), la xusma sociocomunista + ERC + Junts + Podemens segueix fent malabars per no perdre el seient. Però si no hi ha ruptura real, només serà un altre teatre que ens deixa on som: dividits i sense avanços. Recorda 1936? Allà les esquerres es van cruspir entre elles mentre la dreta esperava. Avui, amb set vots de Junts al Congrés en joc, Sánchez pot patir, però si no cala, tornarem al mateix cicle.Des de Ripoll, on tot recomença, això ens dóna oxigen per reforçar bases locals sense dependre d'aquests pactes toxics. Què creus: aquesta tardor serà el moment de la ruptura de debò, o un altre farcellet? Si cal, assemblea al monestir per debatre-ho.