La “teranyina autonòmica” que descriu el fil de 

@catalacatala

(dependències via subvencions, contractes fragmentats, finançament de mitjans i tercer sector) no és exclusiva de Catalunya. És un patró estructural del model autonòmic espanyol, present a gairebé totes les comunitats autònomes (CCAA) amb variacions d’escala, focus i intensitat. No hi ha cap eina idèntica a Menjòmetre en altres regions (és un projecte ciutadà específic de Catalunya), però les dades oficials del Tribunal de Cuentas, portals de transparència, estudis acadèmics i informes de publicitat institucional permeten una comparació clara.1. Finançament a mitjans de comunicació (subvencions + publicitat institucional)Aquest és l’àmbit on Catalunya destaca més, però no és l’única.

• Catalunya: Líder clar en subvencions directes estructurals a mitjans en català. El 2025: 5,57 M€ només en ajuts a premsa impresa (+36 % respecte al 2024). La Vanguardia rep ~727 k€, El Punt Avui ~458 k€, Ara ~422 k€, El Periódico ~327 k€. Total aproximat (subvencions + publicitat institucional): uns 60 M€/any. L’objectiu declarat és la “normalització lingüística”. A més, contractes directes sense concurs (com els que cita Menjòmetre: 5,82 M€ a La Vanguardia Edicions 2021-2026).
• Altres CCAA:
  • Galícia i País Basc: També molt actives per raons lingüístiques (gallec i euskera). Galícia >2 M€/any en subvencions (2018-2020); País Basc ~1 M€. Les seves radiotelevisions públiques (CRTVG i EiTB) reben més diners per habitant que la CCMA catalana.
  • Madrid: No dona subvencions estructurals directes com Catalunya, però gasta molt en publicitat institucional (~21,7 M€ el 2023; 41,5 M€ entre 2022-2023). Beneficia especialment mitjans afins ideològicament (El Mundo, OkDiario, EsRadio, Libertad Digital…).
  • València: ~19 M€ en publicitat institucional el 2022. Subvencions directes molt més baixes (gairebé zero el 2020).
  • Altres (Andalusia, Canàries, etc.): Subvencions més modestes, sovint per “mitjans locals” o “alfabetització mediàtica”. Només 6 CCAA han mantingut subvencions directes històriques a mitjans privats.

Conclusió en aquest punt: Catalunya és la que més inverteix en subvencions directes i estructurals (no només publicitat). A Madrid o València el mecanisme és més de publicitat institucional “a dit”. El resultat és similar: mitjans amb dependència material del pressupost públic.2. Contractes fragmentats just per sota del llindar (14.900-15.000 €)Aquest patró (evitar licitació oberta) és comú a tot l’Estat perquè la Llei de Contractes del Sector Públic (LCSP) és nacional.

• Catalunya: Menjòmetre ho visibilitza molt (ex.: Stryker, Comsa, Servicios Microinformática, Abacus amb centenars de contractes de 14,9 k€). Legal però políticament qüestionable.
• Altres CCAA: El Tribunal de Cuentas ha criticat explícitament l’ús excessiu de “contratos menores” a Cantàbria, Extremadura, La Rioja, Múrcia, Ceuta i Melilla (Informe recent 2026). També a conselleries de Múrcia i Cantàbria per serveis recurrents. Un informe de Civio (2020, però el patró persisteix) va detectar milers de contractes de 14.999 € o exactament 15.000 € (il·legals) arreu d’Espanya, incloent-hi ajuntaments i autonomies de tot color polític.

No hi ha dades que situïn Catalunya com a “campiona” absoluta; és una pràctica generalitzada del sector públic espanyol.3. Tercer sector i serveis socials (ex.: DGAIA)

• Catalunya: ~757 M€ de la DGAIA a 23 entitats principals (2016-2020), 87 % del total. Alta concentració i dependència.
• Altres CCAA: El Tercer Sector d’Acció Social (TSAS) depèn majoritàriament de fons públics a tot Espanya (48-61 % dels ingressos). Euskadi té el model de “concierto social” (similar a l’acció concertada catalana). Informes comparatius (Euskadi-Catalunya-Espanya) mostren estructures molt semblants: entitats del tercer sector que viuen principalment de contractes i subvencions anuals de les conselleries de Benestar Social. Problemes idèntics: dependència, liquiditat per subvencions competitives, i externalització massiva de serveis a infància, dependència, etc.

No hi ha una concentració tan extrema documentada en altres llocs com la DGAIA, però el model és el mateix.4. Balanç general i escala

• Catalunya rep més subvencions directes de l’Estat central que Madrid + Andalusia + València juntes (581 M€ el 2025 vs ~510 M€). El seu pressupost autonòmic és dels més grans, per tant els números absoluts són elevats.
• La “teranyina” (xarxa de dependències materials) existeix a totes les autonomies grans. Canvia el llenguatge: a Catalunya es justifica per “normalització lingüística” i “país”; a Madrid per “eficiència” o “llibertat”; a Galícia/País Basc també per llengua; a Andalusia històricament per clientelisme partidista.
• No hi ha transparència equivalent a Menjòmetre a totes les CCAA, però els portals oficials i el Tribunal de Cuentas mostren el mateix fenomen: fragmentació, contractes directes, finançament a mitjans i entitats que creen ecosistemes de dependència.

En resum: la teranyina autonòmica és una característica del model de l’Estat de les Autonomies, no un invent català. Catalunya hi posa èmfasi en llengua i tercer sector; Madrid en publicitat a mitjans afins; altres en contractes menors o concerts socials. La crítica del fil (que la transparència no basta i cal sobirania plena) és legítima des d’una òptica independentista, però les dades mostren que el problema és sistèmic a tot l’Estat.