Donald

@catalacatala

·

25 d’abr.

MENJÒMETRE I LA TERANYINA AUTONÒMICA

@Menjometre

no és només una web per mirar subvencions i contractes. És una esquerda oberta al sostre de l’autonomia. Quan una eina posa damunt la taula 494.251 M€ de fons públics analitzats, 231.266 entitats i una cobertura que va del 2014 al 2026, el que apareix ja no és una anècdota. Apareix una manera de governar. La qüestió important no és sortir corrents a cridar corrupció. Menjòmetre mateix adverteix que una puntuació alta no implica cap irregularitat automàtica. I precisament per això la lectura política és més fonda. No cal una sentència judicial per veure que una societat connectada al pressupost públic acaba pensant, parlant i actuant dins dels límits que aquest pressupost li marca. El patró de la fragmentació és especialment revelador. Contractes entre 14.900 i 15.000 euros, just sota el llindar de licitació pública obligatòria de 15.000 euros sense IVA. Hi apareixen casos com Stryker Iberia amb 45,51 M€ i 2.436 contractes, Comsa Service Facility Management amb 136,63 M€ i 1.121 contractes, o Servicios Microinformática amb 132,12 M€ i 10.106 contractes. Pot no ser delicte. Però políticament és una alarma enorme. Als mitjans, el dibuix encara és més clar. La Vanguardia Ediciones apareix amb 5,82 M€ en fons públics entre 2021 i 2026, amb 3,53 M€ en subvencions i 2,29 M€ en contractes. El Periódico apareix amb 4,10 M€, amb 2,17 M€ en subvencions i 1,94 M€ en contractes. En tots dos casos, el percentatge de contractes sense competència voreja el total. Això no vol dir que cada notícia estigui comprada. Vol dir que el relat públic viu dins d’un ecosistema de dependències materials. Amb Abacus passa igual. 27,27 M€ en fons públics, 20,29 M€ en subvencions, 6,98 M€ en contractes, 1.829 contractes i un 97% de contractes sense competència. També hi consten 21 contractes entre 14,9K i 15K euros. No cal convertir cada dada en una acusació. N’hi ha prou d’entendre què dibuixen totes juntes. I encara hi ha la capa menys visible. L’acció concertada en serveis socials, que Menjòmetre incorpora, mostra una despesa aproximada de 757 M€ de la DGAIA en atenció a la infància i l’adolescència per a 23 entitats principals entre 2016 i 2020. Segons la Sindicatura, això representa el 87% de la despesa total de la DGAIA en aquest àmbit. No parlem d’una partida marginal. Parlem d’una arquitectura sencera funcionant per sota del debat públic ordinari. Això és l’autonomia real. No només un Parlament sense poder nacional ple, uns consellers limitats i una Generalitat encaixada dins l’Estat espanyol. L’autonomia també és una xarxa de diners, contractes, subvencions, mitjans, fundacions, empreses, entitats i opinadors. Una maquinària que no necessita convèncer tothom perquè té una eina més eficaç. Fer que massa gent en depengui. Per això la resposta no pot ser només demanar més transparència. La transparència és necessària, però no allibera cap nació per ella mateixa. Una gàbia transparent continua essent una gàbia. El problema no és només saber on van els diners. El problema és que aquests diners circulen dins d’una estructura política pensada per administrar la derrota catalana amb aparença de normalitat institucional. Prou autonomia. Prou confondre gestió amb poder nacional. Prou vendre com a país el que sovint és una xarxa de repartiment dins del marc espanyol. La nació catalana no necessita una autonomia més neta, més amable o més ben auditada. Necessita poder propi, sobirania real i una estructura política al servei dels catalans. Perquè mentre el país visqui penjat d’aquesta teranyina, no tindrem llibertat. Tindrem pressupost. I un poble no s’allibera cobrant de la seva pròpia gàbia.