Del “Silenci... rebel·leu-vos” (2018) al “Silenci... plantem cara” (2022)
De dilluns a divendres de 10h a 14h davant el Parlament de CatalunyaInspirats en la frase de Martin Luther King: “El que més em preocupa no és el crit dels violents, dels
corruptes, dels deshonestos, dels sense ètica. El que més em preocupa és el silenci dels bons”, el col·lectiu
“Silenci” vàrem iniciar el nostre camí l’11 de juny de 2018, amb l’acció: “Silenci...rebel·leu-vos”, que es va
dur a terme davant del Palau de Justícia de Tarragona fins l’octubre de 2019. Eren 5 hores de
permanència diàries, amb ½ hora de silenci estricte, a partir de les 12h. Es tractava d’una interpel·lació
encara vigent, a la societat en general, però dirigida als jutges, fiscals i cossos policials en particular, a qui
se’ls demanava que es rebel·lessin contra la injustícia que va suposar la violència exercida l’1 d’Octubre i
els consegüents processos judicials. I en dies assenyalats com l’1 d’octubre, cada any, el nostre “Silenci...
rebel·leu-vos itinerant” encara porta la nostra acció, any rere any, davant del Palau de Justícia, de la
Comissaria de la Policia Nacional, de la Comissaria de la Guàrdia Civil i de la Comissaria dels Mossos
d’Esquadra.
El 19 de desembre de 2018 també vàrem traslladar a Madrid la nostra protesta pacífica i noviolenta i ens
férem presents al Tribunal Suprem, on lliurarem una carta dirigida al Sr. Pablo Llarena i una al Sr. Manuel
Marchena. També vàrem irrompre amb els nostres cartells reivindicatius al Congrés i al Senat, i vam
lliurar respectives cartes als presidents del Congrés dels Diputats, de la Cambra del Senat i del Tribunal
Constitucional, on els demanàvem coratge i presa de consciència alhora del seu posicionament, per
resoldre el conflicte. Cal dir que el col·lectiu Madrileños por el Derecho a Decidir es va solidaritzar amb
nosaltres i ens va acompanyar durant tota l’acció.
Sense deixar l’acció davant del Palau de Justícia de Tarragona i seguint comptant amb la solidaritat i l’ajut
logístic de Madrileños por el Derecho a Decidir, el 12 de febrer del 2019, en inici del “judici farsa” contra
2
els presos polítics, decidim traslladar-nos a Madrid i iniciar l’acció “Rebelaos” davant del Tribunal
Suprem, canviant lleugerament el format per fer-lo coincidir amb les vistes. L’horari de l’acció del Silenci a
Madrid tenia una durada de 8 hores diàries, de 10 a 18 hores de forma presencial, amb dos silencis
estrictes de 12 a 12:30 i de 17 a 17:30 hores. Vàrem ser presents a Madrid dia rere dia durant els 4 mesos
exactes que va durar el judici.
A Tarragona, un cop es va dictar la sentència el mes l’octubre del
2019, deixem l’acció de davant del Palau de Justícia i iniciem una nova
acció “Tornaré a desobeir... ho tornarem a fer” amb tres hores de
presència davant la Subdelegación del Gobierno, a la Plaça Imperial
Tàrraco, fent també a les 12h. en punt, 30 minuts de “Silenci
estricte”. Finalment, les limitacions de la pandèmia ens obliguen a
donar per acabada l’acció.
No obstant les continues limitacions de la pandèmia, però un cop més
estabilitzada la situació epidemiològica i tenint en compte les
lamentables actuacions dels partits polítics que, teòricament, s’han
manifestat a favor del dret a decidir o ho havien fet en algun moment,
vam entendre que no podíem restar callats i tot seguint amb la
mateixa filosofia de la protesta pacífica i noviolenta, el dia 3 de
novembre del 2021 vàrem presentar una nova acció
“Silenci...Plantem cara” consistent en una “plantada” o protesta
davant del Parlament de Catalunya, passejant-nos contínuament
portant les nostres reivindicacions en forma d’“home anunci” amb
cartells davant i darrera on hi figuren les nostres diverses
reivindicacions.
Pel que fa a la filosofia de l’acció, aquesta es basa en la plantada que
Lluís Maria Xirinacs va iniciar ara fa vint anys davant del Palau de la
Generalitat. Des del dia 1 de gener de l’any 2000, Xirinacs es va
passar, a la plaça Sant Jaume, dotze hores ininterrompudes, tots els
dies de la protesta fins el 14 d'abril d'aquell any. Amb aquesta acció-protesta, en Xirinacs ja demanava en
aquells moments que es constituís l'Assemblea dels Països Catalans per emprendre la marxa cap a la
independència. I la seva frase, que considerem encara actual, i que ara també ens la fem nostra, deia: i
diu:
“PLANTEM-NOS, PLANTEM CARA AL DISGUST DIARI DE VEURE’NS VENUTS, ESTAFATS, DOMESTICATS I
SILENCIATS. ELS ÚNICS PROTAGONISTES SOM NOSALTRES: EL POBLE”.
Dit d’una altra manera: Nosaltres, com a part del Poble, que hauríem de ser els veritables protagonistes
de l’esdevenir del nostre país, després de tot el que ha anat succeint en els últims deu o dotze anys, ens
sentim disgustats, venuts, estafats domesticats i silenciats, pel que han fet i fan els nostres representants
polítics així com pel que han deixat de fer. I és per això que, com a resposta a aquesta realitat, decidim
plantar-los cara i dir-los aquí, davant del Parlament de Catalunya, diàriament, el que pensem i el què
volem. I això ho hem resumit en 4 objectius o reivindicacions que conformen, per dir-ho d’alguna
manera, els quatre mantres de la nostra acció:
3
1r. Diputades i diputats: Si no sou fidels al mandat del Poble, no sou dignes de representar-nos.
Aquells a qui se’ls ha elegit amb un mandat concret i no parlen per boca dels qui els han elegit, o no
respecten a les majories, a més de poder defensar les minories, no estan sent fidels al seu compromís de
representar els electors. I és precisament per això que, veient el comportament de la majoria de diputades i
diputats, considerem que no són dignes de representar-nos. Consegüentment, o bé les diputades i diputats
executen el mandat del poble assumint les conseqüències que calguin, o immediatament dimiteixen per
donar pas a altres persones, que estigui disposades a assumir fidelment aquest mandat.
2n· “President i membres del Govern: El Poble “no us dona la paraula” per a falses taules de diàleg.
Al Parlament de Catalunya, per part de la seva Presidenta, sovint es fa servir la pregunta-expressió “per què
em demaneu la paraula” quan algun diputat vol parlar o replicar puntualment alguna qüestió. Llavors, segons
l’explicació que dona la diputada o diputat en qüestió, la Presidenta fa les seves consideracions i li atorga o
no la paraula, o sigui la possibilitat de parlar o dialogar.
Doncs, davant del que considerem una “falsa” taula de diàleg, on ja s’ha dit que no es parlarà d’allò pel qual,
precisament, s’ha constituït aquesta, o sigui l’Amnistia i la Independència, entenem que ens trobem davant
d’un engany tal, per part dels nostres polítics, que per aquesta raó i utilitzant la mateixa fórmula o expressió
que s’usa al Parlament i a la que fèiem referència, els diem clarament al President i als membres del Govern,
que el poble “no els dona la paraula”, o sigui que no els autoritzem per parlar en una suposada taula de
diàleg, que no és més que un engany i on es parlarà de tot menys d’allò del que s’hauria de parlar: de
l’amnistia i de la independència.
3r· “ERC-JxCat-CUP-G-ECP-PSC: N’estem farts, de les vostres misèries”.
Des d’Esquerra Republicana de Catalunya fins al Partit dels Socialistes de Catalunya, passant per Junts per
Catalunya, la Candidatura d’Unitat Popular i EnComúPodem, tots aquests partits han deixat clar, ja sigui
actualment o en algun moment, que defensaven inequívocament el Dret a Decidir, quan no directament a
favor de la independència. Dit això, cap d’aquests partits, i diem cap, no es pot sentir lliure de culpa per
haver deixat el país on i com es troba actualment. I això ha estat, bàsicament, perquè els han importat molt
més “les seves misèries” o sigui “els seus interessos de partit” i “els seus interessos particulars” que no pas
les necessitats del país, els interessos del poble o la voluntat de la ciutadania.
4rt· “Dissolució BRIMO i ARRO. Prou criminalitat policial! Volem una policia mentalment equilibrada,
protectora i pacificadora”.
La Brimo (Brigada Mòbil) i les Arro (Àrees Regionals de Recursos Operatius) són cossos pensats, a la pràctica,
únicament amb finalitats coercitives per reprimir i agredir als ciutadans. Son cossos formats per agents que
s’hi presenten voluntàriament, la qual cosa denota que els agrada precisament exercir aquesta repressió i
violència contra la ciutadania. És per això que, sumant-nos a altres iniciatives en aquesta línia, reclamem la
seva immediata dissolució.
Portar una arma al damunt i eines pensades per a la defensa, però que massa sovint acaben fent-se servir per
agredir (porres, porres elèctriques, projectils de foam o pilotes de goma, que poden arribar a lesionar
greument als ciutadans), o tècniques d’immobilització que poden arribar a matar, com hem vist amb la
tècnica de posar el genoll i prémer el coll, tallant la respiració de l’immobilitzat, requeriria una policia
formada per persones mentalment molt i molt equilibrades.
Entenem que la proximitat de la policia, ha de donar seguretat als ciutadans, els quals s’haurien de sentir
protegits només pel fet de la seva presència. Donar seguretat i protecció al ciutadà, haurien de ser els
principals “mantres” del cos de policia. Però, contràriament, la ciutadania se sent insegura, atemorida i
provocada, amb la sola presència de cossos com la BRIMO i les ARRO.
Diem No, a una policia violenta com la que tenim, volem una policia l’actuació de la qual es basi,
principalment, en la mediació com a forma de resolució dels conflictes. I no es pot permetre que actes
criminals, executats pels propis agents de la policia, no siguin impedits i denunciats pels seus propis
companys i superiors; ni perseguits, fins i tot d’ofici, per jutges i fiscals, ja que aquestes omissions conformen
per si mateixes il·lícits penals. I és aquesta vergonyosa impunitat la que permet falsos atestats i muntatges
policials que massa sovint acaben en condemnes a presó o multes a ciutadans innocents.
4
En aquesta línia hem fet arribar un escrit amb tot aquest seguit de consideracions, a la Presidenta i a la resta
de membres de la Comissió d’Estudi sobre el Model Policial (CEMP) que té com a objecte i abast l'anàlisi i la
investigació dels mecanismes de control, avaluació i investigació de les actuacions policials, amb la
possibilitat d'implantar mecanismes independents de control i fiscalització d'aquestes actuacions; la revisió
del model d'ordre públic i la possibilitat de plantejar-hi canvis; la transparència en la informació i les dades
per part del Departament d'Interior, i l'anàlisi de les actuacions de la divisió d'informació dels Mossos
d'Esquadra i del seguiment d'activistes polítics i els mecanismes de control i fiscalització de les actuacions
policials.
DINÀMICA DE L’ACCIÓ
Des del dia 3 de Novembre del 2021, vam començar a romandre davant del Parlament de Catalunya amb
aquestes reivindicacions, així vam fer cada dia des de les 10h. del matí fins les 13h. Això els dies que no hi
havia ple. Els dies que hi havia ple, que normalment (però no sempre) eren els dimarts, dimecres i dijous cada
quinze dies, fèiem l’horari de 9h. del matí a 13h. i per la tarda de 15h. fins les 18h.
Vol dir això que, en la mateixa línia de la campanya a Madrid, quan estaven davant del Tribunal Suprem, la
dinàmica de l’acció, no la marcàvem nosaltres sinó que venia determinada, en bona mesura, per la pròpia
dinàmica de les sessions parlamentàries. I cada dia procedíem, com sempre, a fer un “silenci estricte”
puntualment a les 12h. fins les 12,30h. i les tardes que hi havia ple, fèiem un segon silenci estricte de les 17h.
a les 17,30h., mentre que l’acció, aquests dies finalitzava a les 18h.
Aprofitant l’aturada d’activitat durant les festes de Nadal, el col·lectiu va procedir a una reflexió i valoració de
l’acció i veient la dificultat de seguir la dinàmica de l’activitat del Parlament, que sovint canviava d’un dia per
l’altra, vàrem arribar a la conclusió que el millor seria fixar invariable l’horari de l’acció, i es va acordar que
fos de 10h. a 14h., independent de la dinàmica de les sessions, comissions i resta d’activitat del Parlament.
Per altra banda, per entendre l’acció hem de tenir en compte l’actitud de gran part dels Diputats, així com
dels Consellers membres del Govern i especialment del President de la Generalitat, de voler ignorar de forma
descarada l’acció que s’estava duent a terme davant de les portes del Parlament; així com actituds, com les
de la pròpia Presidenta del Parlament i alguns Diputats que, tot i les bones formes, són però també
criticables, doncs no tenen altra pretensió que la d’absorbir la pròpia acció, fent-la formar part del paisatge o
entorn del Parlament (creiem que podem fer aquesta afirmació ja que, llevat de les bones formes, que