dijous, 14 d’agost del 2025
Cornuts i pagar el beure.
Ens han venut que separar les escombraries és l’acte suprem de la ciutadania moderna. Tu pagues, tu separes, tu et sents bé. Però a Barcelona, la moral ecològica surt cara. Entre la taxa metropolitana (TMTR) i la taxa municipal, el veí paga de mitjana més de 130 € l’any pel privilegi de fer la feina que abans feien uns quants operaris. Mentrestant, a ciutats veïnes la factura és la meitat. I ningú no t’explica on acaba realment aquella bossa marró que baixes escales avall a les deu de la nit. Perquè un cop fet el reciclatge i convertit en matèria primera, creus que la reutilitzem nosaltres? No. Es revèn. I el pitjor és que sovint es revèn exportant-la, convertint la recollida selectiva en un negoci rodó on el ciutadà és alhora proveïdor gratuït i client obligatori. Una aberració comparable a la del tap encastat com una paparra a les ampolles amb milions gastats en motllos per després no explicar que el plàstic del tap no té la mateixa composició que el de l’ampolla i requereix una feina extra de separació. Qui se’n beneficia? No pas tu. Quan jo era adolescent, et donaven cinc pessetes per cada ampolla de Coca-Cola, i fins i tot alguna cosa pel feix de diaris de La Vanguardia que s’acumulava a casa. En molts països, encara avui, premien la separació amb targetes que bonifiquen impostos. Aquí no. Aquí paguem perquè uns altres facin negoci, mentre anem separant a consciència perquè tinguin menys feina i més benefici. I si obrim el focus, el quadre es completa. Urbaser, gegantina filial de Firion Investments, s’ha embutxacat 32,5 milions d’euros per recollir residus a Mercabarna durant vuit anys. Forma part també d’aquell megacontracte de 2.300 milions adjudicat a FCC, Sorigué-CLD, Valoriza i la mateixa Urbaser. Paprec, grup francès que va comprar la catalana CLD, controla bona part de la recollida selectiva. Ferrovial Serveis s’emporta 23 milions anuals pel tractament de residus de neteja viària. TMA i SIRESA gestionen punts verds i residus especials amb milers de tones a l’any. Sempre les mateixes poques empreses, amb contractes llargs, prorrogables i tan opacs com una tapa de contenidor a mitjanit. L’anomalia és de manual, paguem dues vegades. Primer, per separar residus a casa. Després, per taxes cada cop més altes, camuflades dins el rebut de l’aigua. I tot mentre l’Ajuntament ens regala titulars d’“economia circular” però calla quina part del que separem acaba a l’abocador, a la incineradora o, pitjor encara, a un Excel inflat i un PowerPoint municipal. Barcelona no té un problema de reciclatge. Té un problema de “greenwashing” fiscal. El veí no demana miracles. Només vol saber per què paguem més que ningú, a qui paguem i què se’n fa del que separem. Separar residus, sí. Separar-nos dels nostres diners per inflar megacontractes a quatre empreses, així no. Menys moralina. Més números. I sobretot, més seny i ordre. #SalvemBarcelona
Cornuts i pagar el beure. Segona part.
Arran de l'interès del primer article, m’he permès escriure aquesta segona part. Si en l'anterior vaig posar llum sobre l’engranatge opac del negoci del reciclatge, avui hi afegeixo propostes. No fos cas que algú digui que criticar és fàcil.
Durant anys ens han convertit en operaris voluntaris, sense nòmina i amb sobrecost fiscal. El relat és tan perfecte que gairebé ningú es pregunta si la bossa groga que llencem amb tanta fe acaba on prometen… o si en realitat fa escala en algun port europeu abans de salpar cap a l’Àsia com a matèria primera barata.
El que no expliquen és que aquest servei “altruista” comença a cobrar-se molt abans que llencis res. Quan compres qualsevol producte amb envàs, l’empresa ja ha pagat una eco-taxa a entitats com Ecoembes, i aquest cost el trasllada directament al preu que tu pagues a la botiga. És el primer peatge. Després arriba el segon, la taxa municipal o metropolitana de residus, disfressada dins del rebut de l’aigua, per “gestionar” el que tu ja has separat. I finalment, el tercer, via impostos, que també financen subvencions i contractes a aquestes mateixes empreses que viuen de l’economia circular… de la seva economia circular.
Si volguéssim un reciclatge net, ecològic i sense facturació en bucle, caldria enderrocar les dues columnes sobre les quals s’aguanta el model actual, opacitat i comoditat empresarial. La traçabilitat hauria de ser absoluta, amb dades obertes i auditades per actors independents que expliquin amb precisió on s’ha recollit cada tona, on s’ha tractat, qui l’ha comprada i a quin preu. I tot plegat amb sancions immediates a qui manipuli informació.
El material reciclat s’hauria de reaprofitar aquí mateix. Plàstics, vidre i metalls haurien de tornar al mercat català, i les ampolles i llaunes haurien d’entrar en un sistema de dipòsit i retorn com el que Alemanya fa dècades que aplica, on el consumidor paga un dipòsit que recupera en retornar l’envàs.
També caldria passar del càstig a l’incentiu. Bonificar a qui separa bé i penalitzar només a qui incompleix de manera reiterada. Que qui menys residus genera, menys pagui. I fer-ho amb un sistema senzill amb contenidors nets, accessibles i amb un codi de colors i normes unificades a tot el territori. El porta a porta pot tenir sentit en pobles petits, però a Barcelona és un absurd i també penalitza segones residències, complica la mobilitat i fomenta abocadors improvisats.
I sobretot, establir un control ciutadà real. Consells de seguiment amb veïns, tècnics independents i entitats ecologistes (reals). Canals segurs per denunciar irregularitats i audiències públiques anuals per explicar on ha anat cada euro i cada tona.
Així és com el reciclatge deixaria de ser un triple peatge verd per convertir-se en un servei transparent, just i realment ecològic. On el ciutadà no paga tres vegades per sentir-se responsable, sinó que és tractat com a soci amb dret a informació i retorn. Sobretot, que el cercle de l’economia circular tanqui a casa nostra… i no en un contenidor rumb a Malàisia.
Primera part aquí 
x.com/jordiamelabcn/
x.com/jordiamelabcn/
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)