Jordi Amela 

@jordiamelabcn

·

5 h

Cornuts i pagar el beure. Segona part. Arran de l'interès del primer article, m’he permès escriure aquesta segona part. Si en l'anterior vaig posar llum sobre l’engranatge opac del negoci del reciclatge, avui hi afegeixo propostes. No fos cas que algú digui que criticar és fàcil. Durant anys ens han convertit en operaris voluntaris, sense nòmina i amb sobrecost fiscal. El relat és tan perfecte que gairebé ningú es pregunta si la bossa groga que llencem amb tanta fe acaba on prometen… o si en realitat fa escala en algun port europeu abans de salpar cap a l’Àsia com a matèria primera barata. El que no expliquen és que aquest servei “altruista” comença a cobrar-se molt abans que llencis res. Quan compres qualsevol producte amb envàs, l’empresa ja ha pagat una eco-taxa a entitats com Ecoembes, i aquest cost el trasllada directament al preu que tu pagues a la botiga. És el primer peatge. Després arriba el segon, la taxa municipal o metropolitana de residus, disfressada dins del rebut de l’aigua, per “gestionar” el que tu ja has separat. I finalment, el tercer, via impostos, que també financen subvencions i contractes a aquestes mateixes empreses que viuen de l’economia circular… de la seva economia circular. Si volguéssim un reciclatge net, ecològic i sense facturació en bucle, caldria enderrocar les dues columnes sobre les quals s’aguanta el model actual, opacitat i comoditat empresarial. La traçabilitat hauria de ser absoluta, amb dades obertes i auditades per actors independents que expliquin amb precisió on s’ha recollit cada tona, on s’ha tractat, qui l’ha comprada i a quin preu. I tot plegat amb sancions immediates a qui manipuli informació. El material reciclat s’hauria de reaprofitar aquí mateix. Plàstics, vidre i metalls haurien de tornar al mercat català, i les ampolles i llaunes haurien d’entrar en un sistema de dipòsit i retorn com el que Alemanya fa dècades que aplica, on el consumidor paga un dipòsit que recupera en retornar l’envàs. També caldria passar del càstig a l’incentiu. Bonificar a qui separa bé i penalitzar només a qui incompleix de manera reiterada. Que qui menys residus genera, menys pagui. I fer-ho amb un sistema senzill amb contenidors nets, accessibles i amb un codi de colors i normes unificades a tot el territori. El porta a porta pot tenir sentit en pobles petits, però a Barcelona és un absurd i també penalitza segones residències, complica la mobilitat i fomenta abocadors improvisats. I sobretot, establir un control ciutadà real. Consells de seguiment amb veïns, tècnics independents i entitats ecologistes (reals). Canals segurs per denunciar irregularitats i audiències públiques anuals per explicar on ha anat cada euro i cada tona. Així és com el reciclatge deixaria de ser un triple peatge verd per convertir-se en un servei transparent, just i realment ecològic. On el ciutadà no paga tres vegades per sentir-se responsable, sinó que és tractat com a soci amb dret a informació i retorn. Sobretot, que el cercle de l’economia circular tanqui a casa nostra… i no en un contenidor rumb a Malàisia. Primera part aquí https://x.com/jordiamelabcn/status/1955215886555529694