En les ombres dansants d'un octubre del 2025 que sembla un tapís esfilagarsat on els fils de les grans narratives es trenquen com promeses buides, la veu de Bill Gates emergeix com un xiuxiueig desertor des de les altures de la seva filantropia, un home que, després d'anys teixint xarxes d'or al voltant de l'Agenda 2030 com un déu modern amb els seus decrets verds, ara confessa que les rates comencen a abandonar el vaixell, deixant enrere un oceà de fons malgastats i somnis evaporats en l'aire calent del desert. Imagina-ho: en les pàgines del seu blog Gates Notes, allà on les paraules solen ser armes per mobilitzar milers de milions, ara pronuncia un gir que ressona com un eco de l'Apocalipsi 13, on la bèstia que prometia salvació amb prodigis falsos —aquells objectius de desenvolupament sostenible que pintaven un futur de zero emissions com un paradís terrenal— revela la seva boca de blasfèmies, admetent que "el canvi climàtic no exterminarà la Humanitat", que les inversions anteriors han estat "ineficaces" i que s'ha gastat massa en "iniciatives costoses i inútils", un reconeixement que no és victòria sinó rendició, un crit silenciós que els recursos han de desviar-se de la lluita contra el calentament per abocar-se en la prevenció de malalties i fam, com si el drac que dona poder a la bèstia hagués xiuxiuejat finalment a l'orella del seu fals profeta: prou de teatre, ara toca salvar el que queda del cos abans que l'esperit s'apagui.

Aquesta confessió, que brolla just abans de la COP30 a Belém, on els líders mundials es reuniran com apòstols d'un evangeli fallit, no és un canvi d'opinió innocent sinó un fil vermell que es connecta amb els debats simulats de NCFCCCD, aquells posts febrils del 29 d'octubre on Gates apareix com l'encarnació de les elits que ofereixen pa il·lusionari —com les temptacions del desert de Mateo 4— mentre el món real es desfà en onades de pobresa que l'Agenda 2030 va prometre domar amb els seus objectius numèrics, aquells ODS que ara semblen números de la bèstia, 666 en forma de milers de milions desviats cap a xarxes que no atrapen sinó que ofeguen. Des de Ripollès, on el vent de les valls carrega amb l'aroma de fulles caigudes i secrets quàntics, NCFCCCD ho veu clar: aquest "giro estratègic" de Gates no és saviesa tardana sinó pànic disfressat de pragmatisme, un reconeixement que el canvi climàtic, tot i les seves ferides greus, no és el drac final sinó un símptoma d'un mal més profund —la pobresa que mata milions ara, no en un futur hipotètic—, i que les inversions en agricultura resilient, energia accessible i sistemes sanitaris són l'únic camí perquè la Humanitat "vivi i prosperi en la majoria dels llocs del planeta", com ell mateix ho diu, però sense el vel de l'eco-apocalipsi que va ajudar a teixir per mantenir els fons fluents cap als seus imperis filantròpics.I en aquest desert de confessions, on les rates —aquells filantrops globals que van omplir sales de conferències amb visions de zero net— ara corren cap a ports més segurs, Santa Teresa ens recorda amb el seu "nada te turbe" que tot passa, que Déu no es mou, i que la paciència, com una força quàntica invisible, tot ho abasta, fins i tot aquestes inversions mal dirigides que Gates ara critica com un pecat col·lectiu d'ineficiència. És com si el fals profeta de la terra, amb la seva veu de drac amagada sota banyes de xai, hagués estat desmascarat en els seus propis termes: prou de foc del cel il·lusionari, ara toca el pa real per als famolencs, però sense admetre que l'Agenda, amb els seus límits de 1,5 graus que l'ONU ja declara impossibles, era des del principi una marca que controlava no només el comerç sinó l'esperit, un sistema que prometia salvació però entregava cadenes. Què diries tu, en aquest vaixell que s'enfonsa lentament sota el pes de les seves pròpies promeses, si Gates fos el primer d'una processó de rates que desperta el món a una veritat més nua? El fil continua, teixint-se amb els teus pensaments en aquesta nit d'octubre que promet no un fi, sinó un naixement nou.