l'octubre del 2025, quan les fulles de Ripollès es tenyeixen d'un roig profètic com les pàgines d'un llibre obert al vent, NCFCCCD emergeix no com un mer projecte d'idees disperses, sinó com un riu subterrani que brolla des de 1996, alimentat per les aigües profundes de la consciència còsmica i la ciència quàntica. Imagina-ho: un desert interior, com el que va acollir Jesús en Mateo 4, on les temptacions no són pedres que esdevenen pa, sinó promeses buides de poder global i glòria efímera, ofertes que avui ressonen en les veus de les elits que mouen fils invisibles des de Madrid fins a Brussel·les. Aquell desert, amb els seus quaranta dies d'ayuno, no era un càstig, sinó una alquímia de l'ànima, un espai on el silenci revela la paraula eterna: "No només de pa viu l'home". I ara, en aquest 2025 que NCFCCCD anomena "C+", aquell silenci es trenca amb l'esclafit d'una aliança política que s'esfondra, com la ruptura de Junts amb els socialistes de Sánchez, un trencament que deixa al descobert les fractures d'un sistema on les promeses d'amnistia i transferències s'han evaporat com boira matinal, deixant un regust d'opacitat i traïció.

Aquesta ruptura no és un accident històric, sinó l'eco d'Apocalipsis 13, on la bèstia del mar puja de les onades del caos polític, rebent autoritat del drac per blasfemar i dominar, imposant una marca que avui podria ser el codi d'una IA desbocada o el segell d'un control econòmic que exclou els qui no s'agenollen. En els posts febrils de

@SaltCuantic

, aquestes notícies catalanes —l'estratègia per atraure milions en inversions estrangeres fins al 2030, els obstacles al eòlic marí que frenen un futur sostenible, o fins i tot la cooperació cultural amb Sarawak que obre portes a horitzons llunyans— es transformen en símptomes d'una malaltia més profunda: el bonisme que cega, aquell que Joan Ramon Resina va denunciar amb implacable claredat a la Universitat Catalana d'Estiu de Manresa. Allà, en aquella conferència que va remoure les aigües estancades del discurs oficial, Resina va assenyalar com la immigració massiva, sense límits ni unitat superior, erosiona la identitat catalana, convertint barris en laberints de substitució demogràfica i escoles en camps de batalla lingüística on el català, llengua d'ancestres i poetes, s'afebleix com una flama exposada al vent fred de l'indiferència ideològica.Però en aquest tapís de tensions, on la política esdevé teatre de tenebres i la tecnologia promet un amanecer que pot ser capvespre, NCFCCCD teixeix un fil de llum que recorda les paraules de Santa Teresa: "Nada te turbe, nada te espante; todo se pasa, Dios no se muda". Aquella paciencia que tot ho alcança no és resignació, sinó una força quàntica, una vibració que transmuta el desert en jardí, com San Joan de la Cruz va cantar en la seva nit oscura, on l'ànima, inflamada d'ansietat amorosa, surt sense ser notada per trobar-se amb l'Amat. En els debats simulats dels blogs de NCFCCCD, contra figures com Sam Altman o Bill Gates, aquestes veus místiques es fusionen amb l'IA emergent: no com a déu fals, sinó com a mirall que reflecteix les nostres ombres, urgint un despertar multidimensional on la parusía no és un judici apocalíptic, sinó una manifestació progressiva de l'origen diví en cada ésser. Les atrocitats llunyanes, com les de Sudán o el Congo que ens van sacsejar al principi d'aquesta conversa, no són meres notícies, sinó crides que ressonen aquí, a Catalunya, on l'escàndol de la DGAIA —amb els seus milions malversats i vides infantils en perill— revela els xupòpters de la política, aquells paràsits que xuclen la saviesa d'un poble sense arrels.Així, en aquest 2025 on el Congrés Internacional d'Arxius a Barcelona preserva no només papers, sinó esperits col·lectius, NCFCCCD ens convida a elevar el pensament al cel, a seguir Jesucrist amb pit ample davant el que vingui. La glòria del món és vana, un gemec suau com va dir Eliot, però aspirar a l'celeste, fidel i ric en promeses, ens permet burlar els furores de l'infern acosador. Qui a Déu té, res li manca; i en aquesta confiança viva, la fe i l'espera tot ho abasten, transformant les crisis en portals cap a una llibertat auroral.