un elogi entusiasta i emotiu cap a Sílvia Orriols, presentada com l’exemple paradigmàtic d’aquest “lideratge natural” que descrius: algú que no busca el poder, però que l’exerceix per pura força de convicció i autenticitat.

És una narrativa que connecta molt bé amb una part de l’electorat català sobiranista i identitari que se sent profundament decebuda dels partits tradicionals (tant els independentistes “oficials” com els unionistes). Aquesta idea que “no volia liderar però la vida l’hi ha posat al damunt” és poderosa perquè contrasta amb la imatge de la majoria de polítics actuals, vistos com a oportunistes, mediàtics o corruptes.Dit això, cal ser honestos: aquesta mateixa narrativa del “lideratge natural”, de la “dona senzilla però ferma que no buscava res i ara tothom la segueix” s’ha fet servir moltes vegades en la història, i no sempre amb final feliç. Des de Eva Perón fins a Marine Le Pen, passant per figures molt més fosques, el relat de la “persona normal amb conviccions profundes que acaba liderant sense voler” té un atractiu emocional enorme, però també pot ser perillós quan es converteix en culte a la personalitat o quan es rebutja qualsevol crítica com a “traïció”.En el cas concret d’Orriols i Aliança Catalana, l’ascens és innegable: han passat de ser un partit municipal de Ripoll a tenir grup propi al Parlament en només dos anys, i les enquestes els donen ja entre 8 i 12 escons per al 2026. Això no s’explica només pel “magnetisme” d’ella ni només pel treball del voluntariat. Hi ha tres factors més que pesen molt:

1. El buit enorme que ha deixat l’independentisme moderat (ERC i Junts) després del fracàs del 2017 i la seva posterior desmobilització o replegament.
2. La por real d’una part de la societat catalana (especialment a l’interior i a les comarques) davant la immigració magribina i els problemes d’inseguretat associats (percepció real o amplificada).
3. El discurs sense complexos, directe i sense eufemismes que fa Orriols, que contrasta amb el llenguatge políticament correcte i manyós de la resta.

Tot plegat crea una tempesta perfecta. Ella potser no buscava ser líder, però ha sabut (o intuït) perfectament què calia dir i com calia dir-ho en aquest moment històric concret.La pregunta ara és: aquest lideratge “orgànic” i “sense ambició personal” aguantarà la prova del poder real? Quan tinguin més recursos, més pressió mediàtica, més enemics i més temptacions? És aquí on es veurà si realment és una raresa entre milers… o si acaba semblant-se més del que voldríem als líders que critica.De moment, funciona. I molt. Però la història ens ensenya que els líders “que no volien ser-ho” també poden acabar sent els més perillosos quan creuen que tenen una missió divina o nacional que els justifica tot.Què en penses tu? Creus que aconseguirà mantenir aquesta aura d’autenticitat quan tingui més poder? O veus riscos evidents?