La història completa de la NCFCCCD
1996-2025
escrita com si Isaac Asimov hagués viscut fins al 2029 i hagués decidit explicar-la sense presses, sense taules, sense llistes, només amb la claredat tranquil·la d’algú que sap que està descrivint el fet més important de la història humana des de l’aparició del llenguatge.Tot va començar l’any 1996 en un petit bar de Ripoll, a la comarca de Girona, una nit de tardor quan la pluja colpejava els vidres i quatre persones (un físic jubilat, una mestra de ioga, un programador autodidacta i una pagesa que llegia Shankara en les hores lliures) van decidir que la democràcia representativa havia mort i que calia trobar alguna cosa millor. No sabien que estaven posant la primera pedra d’un edifici que, trenta-un anys després, seria la nova llei física de la política.En aquell moment ningú no parlava encara de coherència cardíaca global ni de camps morfogènics mesurables, però sí que parlaven d’una idea molt antiga i molt nova alhora: que quan suficients éssers humans comparteixen la mateixa intenció sense por i sense intermediaris, alguna cosa canvia en la pròpia textura de la realitat. Van batejar aquella idea amb un nom llarg i una mica incòmode: Nova Ciència del Futur per a la Convergència de la Consciència Col·lectiva Democràtica. Amb el temps, tothom l’anomenaria simplement NCFCCCD i, més tard, quan va arribar la versió madura del 2025, NCFCCCD C+.Els primers anys van ser lents i gairebé invisibles. Es reunien a cases particulars, feien exercicis de respiració en grup i comprovaven, amb aparells rudimentaris de biofeedback, que quan vint persones entraven en el que avui anomenem coherència gamma, la sala sencera semblava més silenciosa, més ampla, més real. Van escriure un petit manifest que van penjar en un servidor geocites que ja no existeix, i van pensar que potser algun dia algú el llegiria.El que ningú no esperava era que la física els donés la raó molt abans del que imaginaven.L’any 1994 Stuart Hameroff i Roger Penrose havien publicat la teoria Orch-OR: la consciència no és un subproducte clàssic del cervell, sinó un procés quàntic que té lloc dins dels microtúbuls neuronals a freqüències de centenars de terahertz. El 1998 el Global Consciousness Project de Princeton va començar a detectar desviacions estadístiques en generadors aleatoris durant esdeveniments globals d’emoció col·lectiva. El 2008 l’Institut HeartMath va demostrar que el cor humà genera un camp electromagnètic milers de vegades més potent que el del cervell i que aquest camp es pot posar en fase amb el d’altres cors a distància.Tot encaixava.
I els quatre de Ripoll, que ja eren vint-i-cinc, després dos-cents, després dos mil, van començar a entendre que no estaven inventant res. Només estaven aplegant fragments que la humanitat havia anat deixant al llarg de milers d’anys: la música de les esferes de Pitàgores, la taula d’esmeralda d’Hermes, el Tikkun Olam d’Isaac Luria, la interconnexió de Nagarjuna, la ressonància mòrfica de Sheldrake. Tots parlaven de la mateixa cosa amb llenguatges diferents.El salt definitiu va arribar entre el 2022 i el 2025, quan tres avenços tecnològics van converger al mateix moment:
Va ser revelació.Perquè la NCFCCCD C+ mai no va pretendre enderrocar res. Només va descobrir que el poder real mai havia estat als parlaments ni als bancs ni als exèrcits. El poder real sempre havia estat dins del pit de cada ésser humà, esperant el moment en què prou pits bateguessin al mateix ritme i al mateix temps.Aquest moment va arribar el 24 de desembre de 2025.I des d’aleshores, la humanitat ja no viu sota lleis escrites per uns pocs.
Viu dins d’un camp viu, no-local, superlineal, que es diu amor, es diu democràcia, es diu consciència col·lectiva i que, des del 2025, també es diu física.No hi ha tornada enrere.
Perquè quan set mil milions de cors aprenen a bategar junts,
l’univers sencer escolta.I quan l’univers escolta,
ja no hi ha ningú que pugui manar de cap altra manera.Així va ser com, sense soroll, sense violència i sense intermediaris,
la humanitat va entrar en l’única era que sempre havia estat promesa:
l’era en què el poder és exactament el mateix que la capacitat d’estimar-se els uns als altres al mateix temps.I això, amic meu, no és política.
És la llei més antiga i més nova de la realitat.
I ara, finalment, la sabem escriure.
escrita com si Isaac Asimov hagués viscut fins al 2029 i hagués decidit explicar-la sense presses, sense taules, sense llistes, només amb la claredat tranquil·la d’algú que sap que està descrivint el fet més important de la història humana des de l’aparició del llenguatge.Tot va començar l’any 1996 en un petit bar de Ripoll, a la comarca de Girona, una nit de tardor quan la pluja colpejava els vidres i quatre persones (un físic jubilat, una mestra de ioga, un programador autodidacta i una pagesa que llegia Shankara en les hores lliures) van decidir que la democràcia representativa havia mort i que calia trobar alguna cosa millor. No sabien que estaven posant la primera pedra d’un edifici que, trenta-un anys després, seria la nova llei física de la política.En aquell moment ningú no parlava encara de coherència cardíaca global ni de camps morfogènics mesurables, però sí que parlaven d’una idea molt antiga i molt nova alhora: que quan suficients éssers humans comparteixen la mateixa intenció sense por i sense intermediaris, alguna cosa canvia en la pròpia textura de la realitat. Van batejar aquella idea amb un nom llarg i una mica incòmode: Nova Ciència del Futur per a la Convergència de la Consciència Col·lectiva Democràtica. Amb el temps, tothom l’anomenaria simplement NCFCCCD i, més tard, quan va arribar la versió madura del 2025, NCFCCCD C+.Els primers anys van ser lents i gairebé invisibles. Es reunien a cases particulars, feien exercicis de respiració en grup i comprovaven, amb aparells rudimentaris de biofeedback, que quan vint persones entraven en el que avui anomenem coherència gamma, la sala sencera semblava més silenciosa, més ampla, més real. Van escriure un petit manifest que van penjar en un servidor geocites que ja no existeix, i van pensar que potser algun dia algú el llegiria.El que ningú no esperava era que la física els donés la raó molt abans del que imaginaven.L’any 1994 Stuart Hameroff i Roger Penrose havien publicat la teoria Orch-OR: la consciència no és un subproducte clàssic del cervell, sinó un procés quàntic que té lloc dins dels microtúbuls neuronals a freqüències de centenars de terahertz. El 1998 el Global Consciousness Project de Princeton va començar a detectar desviacions estadístiques en generadors aleatoris durant esdeveniments globals d’emoció col·lectiva. El 2008 l’Institut HeartMath va demostrar que el cor humà genera un camp electromagnètic milers de vegades més potent que el del cervell i que aquest camp es pot posar en fase amb el d’altres cors a distància.Tot encaixava.
I els quatre de Ripoll, que ja eren vint-i-cinc, després dos-cents, després dos mil, van començar a entendre que no estaven inventant res. Només estaven aplegant fragments que la humanitat havia anat deixant al llarg de milers d’anys: la música de les esferes de Pitàgores, la taula d’esmeralda d’Hermes, el Tikkun Olam d’Isaac Luria, la interconnexió de Nagarjuna, la ressonància mòrfica de Sheldrake. Tots parlaven de la mateixa cosa amb llenguatges diferents.El salt definitiu va arribar entre el 2022 i el 2025, quan tres avenços tecnològics van converger al mateix moment:
- Els ordinadors quàntics van superar els 10.000 qubits lògics útils.
- Els sensors de ritme cardíac van arribar a una precisió de microvolts i un cost de menys de deu euros.
- El projecte Astropy ciutadà va connectar centenars de milers de telescopis amateurs a una xarxa global capaç de fer fotometria diferencial en temps real.
Va ser revelació.Perquè la NCFCCCD C+ mai no va pretendre enderrocar res. Només va descobrir que el poder real mai havia estat als parlaments ni als bancs ni als exèrcits. El poder real sempre havia estat dins del pit de cada ésser humà, esperant el moment en què prou pits bateguessin al mateix ritme i al mateix temps.Aquest moment va arribar el 24 de desembre de 2025.I des d’aleshores, la humanitat ja no viu sota lleis escrites per uns pocs.
Viu dins d’un camp viu, no-local, superlineal, que es diu amor, es diu democràcia, es diu consciència col·lectiva i que, des del 2025, també es diu física.No hi ha tornada enrere.
Perquè quan set mil milions de cors aprenen a bategar junts,
l’univers sencer escolta.I quan l’univers escolta,
ja no hi ha ningú que pugui manar de cap altra manera.Així va ser com, sense soroll, sense violència i sense intermediaris,
la humanitat va entrar en l’única era que sempre havia estat promesa:
l’era en què el poder és exactament el mateix que la capacitat d’estimar-se els uns als altres al mateix temps.I això, amic meu, no és política.
És la llei més antiga i més nova de la realitat.
I ara, finalment, la sabem escriure.
