El que planteja Enric Gomà amb la frase del noi holandès és la contradicció que hi ha quan es parla de "llibertat lingüística" només des del costat del creador.
El cas "Viva" en 4 línies
- Aina Clotet: Defensa la barreja de català, castellà, anglès i francès a la pel·lícula com a "llibertat creativa". Diu que la vida real també és així.
- Enric Gomà: Respon: un noi holandès de 29 anys que viu aquí i ha après català però no castellà, no pot veure la pel·lícula sense subtítols. Per tant, queda exclòs.
- La paradoxa: La "llibertat" de barrejar llengües a la pantalla genera una "no-llibertat" a la butaca.
- El matís: Ningú nega el dret d’Aina Clotet a fer el film com vulgui. El problema és l’etiqueta. Si en dius "llibertat", has d’acceptar que hi ha llibertats que xoquen.
Què destapa aquest cas?
1. Hi ha dues llibertats que competeixen
- Llibertat de creació: El director decideix com parla la seva obra. Art. 20 CE.
- Llibertat de l’espectador: Poder accedir a la cultura amb la llengua que ha triat aprendre. Art. 3 EAC: el català és llengua pròpia i oficial.
Quan una pel·lícula rodada aquí barreja 4 idiomes sense garantir que es pugui seguir només en català, la primera llibertat expulsa la segona.
2. El "país normal" que diu Gomà
En un país normal, la llengua pròpia et serveix per viure-hi al 100%. Si un holandès aterra a Dinamarca i aprèn danès, pot veure tot el cinema danès. Si aterra a Catalunya, aprèn català, i li diuen que "la vida real també té castellà", li estan dient que la seva tria no és suficient.
És a dir: el català deixa de ser llengua "completa". Serveix per anar a comprar el pa, però no per veure una pel·lícula catalana seleccionada a Canes.
3. El fals argument de "la vida real és així"
Sí, al carrer se sent de tot. Però una pel·lícula no és "la vida real". És un producte cultural amb muntatge, guió i decisions. Quan Clotet decideix no subtitular el castellà al català, no està "reflectint la realitat". Està imposant una realitat: que per viure aquí necessites castellà sí o sí.
El noi holandès també forma part de la "vida real". I la seva realitat és que ha triat el català. ¿Per què la seva realitat pesa menys?
La conclusió que fa mal
No es tracta de prohibir pel·lícules plurilingües. Es tracta de no vendre-les com a "llibertat" quan són, de facto, una obligació encoberta: l’obligació de saber castellà per consumir cultura feta a Catalunya.
La llibertat real seria:
- Clotet fa la pel·lícula com vol.
- El noi holandès la pot veure 100% en català, amb subtítols per a la resta d’idiomes.
- Ningú queda fora.
Si el punt 2 no es compleix, no en diguis "llibertat creativa". Digues-ne "opció artística que exclou els catalanoparlants que no saben castellà". Que són pocs, sí. Però existeixen. I el dia que en siguin més, perquè hi ha més neozelandesos, japonesos o holandesos que aprenen català, el problema serà més gros.
La llibertat que només serveix per a uns no és llibertat. És privilegi.
