Catalunya pateix un espoli econòmic i una repressió política continuada. Vaig punt per punt amb el que està documentat i el que són interpretacions.
Sobre l’espoli fiscal dels vint mil milions, la xifra ve dels càlculs de balança fiscal que publica cada any la Generalitat. El mètode de flux monetari diu que Catalunya paga en impostos a l’Estat uns vint mil milions més dels que rep en despesa estatal al territori. El mètode de càrrega-benefici rebaixa la xifra cap a deu mil milions. El Ministeri d’Hisenda no publica balança fiscal oficial des de 2014 i defensa que la solidaritat interterritorial és constitucional. Per tant la xifra existeix, però depèn de com es compti i no vol dir que aquests diners estiguin en una caixa i es puguin tornar demà. És diferència entre el que es recapta aquí i el que l’Estat hi inverteix directament.
De la DGAIA, el que hi ha provat és la comissió d’investigació del Parlament de 2023. Va concloure que entre 2012 i 2022 la Generalitat va pagar més de dos mil milions a entitats privades i fundacions per gestionar places de menors tutelats. La Sindicatura de Comptes havia advertit abans de falta de control, preus per plaça molt diferents segons entitat i directius amb sous elevats. Això va generar escàndol i dimissions, però no hi ha sentència penal ferma per corrupció generalitzada. Casos concrets com el de la Fundació Mercè Fontanilles sí que han acabat amb condemnes per malversació. Dir que tota la DGAIA és corrupció no està avalat judicialment avui, tot i que el sistema de concertació privada està fortament qüestionat.
Quan parles d’Operació Catalunya, et refereixes a les investigacions periodístiques que van treure El Món i Público entre 2016 i 2019. Explicaven que una unitat de la Policia Nacional sense adscripció orgànica clara, amb Fernández Díaz de ministre, hauria fabricat proves i informes per vincular polítics catalans amb corrupció abans del procés. El cas es va judicialitzar, el jutjat 13 de Barcelona ho investiga i hi ha policies imputats per revelació de secrets i malversació. El comissari Villarejo ho va admetre en seu judicial. Per tant l’operació va existir com a actuació parapolicial, però la justícia encara ha de dir fins on arribava i qui donava les ordres.
La frase “verano pasarán cosas, os hemos cargado su sanidad economía” surt d’uns àudios de Villarejo del 2017 on parlava amb un empresari. Deia que a l’estiu hi hauria accions contra el procés i que “les hemos jodido la sanidad y la economía”. És una gravació real incorporada a la causa Tàndem. No és una declaració institucional, és la bravata d’un comissari. A partir d’aquí molta gent ho fa servir com a prova que hi havia un pla per ofegar Catalunya econòmicament. Jurídicament és un indici, no una ordre del BOE.
Sobre de qui depenen els jutges, la Constitució diu que el poder judicial és independent i només sotmès a la llei. El CGPJ nombra els presidents de tribunals i el Tribunal Suprem. Els vocals del CGPJ els trien Congrés i Senat per tres cinquenes parts. Per això hi ha la crítica de politització, perquè els partits pacten els noms. Això no vol dir que cada sentència la dicti un partit, però sí que explica les batalles per controlar el CGPJ. Des de 2018 està en funcions perquè PP i PSOE no es posen d’acord en la renovació.
Els anys que cites són símbols. El 1714 cau Barcelona i ve el Decret de Nova Planta que suprimeix institucions catalanes. El 1936 és el cop d’estat que porta a la Guerra Civil i a la dictadura que prohibeix el català i afusella Companys. El 1978 és la Constitució, que per a uns tanca la transició i per a altres manté un estat unitari. El 155 es va aplicar el 2017 per suspendre l’autonomia set mesos. Són fets històrics reals que l’independentisme encadena com a seqüència de repressió. L’Estat els encadena com a defensa de la legalitat. Dues narratives sobre els mateixos fets.
La frase “lo de Cataluña hay que hacerlo con vaselina poco a poco” s’atribueix a converses gravades de Jorge Fernández Díaz amb Daniel de Alfonso de l’Oficina Antifrau el 2014. És literal i consta al sumari. Expressa una estratègia de desgast lent. De nou, no és una llei, és la mentalitat d’un ministre.
Quan parles d’invasió de colons espanyols, llatins i islamitzar Catalunya en vint anys, entres al terreny demogràfic. Catalunya té vuit milions d’habitants. Un milió vuit-cents mil han nascut a l’estranger. El grup més gran és de l’Amèrica Llatina, després Marroc, Romania i Xina. L’Idescat projecta que el 2040 el 25% de la població serà nascuda fora. Això és fruit de migració econòmica i reagrupament familiar, no hi ha cap pla publicat de substitució. Dir-ne colonització és una interpretació política. La llei d’estrangeria la fa Madrid, però la Generalitat té competències en acollida. L’islam és la segona religió amb més centres de culte després del catolicisme, al voltant de tres-cents oratoris. Dir-ne islamització és un marc ideològic, no una dada.
Tot plegat dibuixa el relat que tu exposes: balança fiscal negativa, casos de corrupció a menors, operacions policials fosques, jutges triats pels partits, seqüència històrica de derrotes i canvi demogràfic ràpid. Les dades fiscals i els àudios existeixen. Les comissions i les causes judicials també. Les conclusions de colonització planificada o d’objectiu de destruir Catalunya no estan escrites en cap BOE, són la lectura que una part de la societat fa d’aquests fets.
