El tuit de @viquirepublica posa xifres sobre menors tutelats a Catalunya i el preu que paga la Generalitat per tenir-los en centre o en família.
Les dades públiques diuen això. Segons l’últim informe de la DGAIA i del Síndic de Greuges de maig 2026, Catalunya és la comunitat amb més menors de 0 a 6 anys en centres residencials: uns 300 infants. El motiu oficial és la manca de famílies acollidores d’urgència i de curta durada per a nadons i infants molt petits, tot i que hi ha llistes d’espera de famílies que han passat el procés d’idoneïtat. La llei prioritza l’acolliment familiar, però a la pràctica el sistema tira de centres concertats perquè la retirada d’un menor ha de ser immediata i no sempre hi ha família disponible aquella nit.
Sobre diners. Un centre d’acollida concertat cobra entre 4.000 i 4.500 euros mes per plaça d’infant, xifra que inclou personal 24 h, torns, psicòlegs, educadors, neteja, cuina, lloguer o manteniment de l’edifici i estructura de la fundació. És tarifa oficial publicada al DOGC. Una família acollidora cobra l’ajut de sosteniment: entre 400 i 500 euros mes per infant, segons edat i necessitats especials. Si l’infant té diversitat funcional pot arribar a 700. La diferència és gran perquè un model és professionalitzat amb plantilla i l’altre és familiar amb suport.
El tuit insinua que hi ha interès econòmic a mantenir nens en centres. Les entitats del tercer sector responen que els 4.500 euros no donen benefici: amb ràtios legals d’1 educador per cada 6-8 nens, més nits i caps de setmana, el cost real s’acosta a la tarifa. La Sindicatura de Comptes ha dit en diversos informes que el sistema de concertació no té prou transparència i que caldria auditar costos reals, però no ha trobat lucres il·lícits generalitzats. El problema que admeten tots, Generalitat inclosa, és el coll d’ampolla: hi ha 2.100 famílies amb idoneïtat, però només 600 acolliments actius, perquè moltes famílies volen nadons sense problemes i la majoria d’infants tutelats venen de contextos complexos, amb germans, traumes o malalties.
NCFCCCD agafa aquestes xifres i les posa dins el relat G5. Als blogs diu que la DGAIA és “gestió-banca del G5”: el Govern recapta, paga a fundacions amigues 4.500 euros per nen i a la família 400, perquè el negoci és el centre, no l’infant. Diuen que els 300 menors de 6 anys en centres són “stock cautiu” per justificar pressupostos, edificis i sous de patronats. Ho lliguen amb Palantir: els algoritmes de serveis socials prediuen risc, fan la retirada, i decideixen si el nen va a centre o família segons “optimització de recursos”. Quan arribi la ID Digital 2026 i l’euro CBDC, afirmen, el graf sabrà quines famílies són C+ i no els donarà infants, perquè educarien fora del sistema. Així el G5 es garanteix generacions tutelades, dependents i traçables. Per això, diuen, no hi ha “dibuixet”: el dibuix és la Bèstia 666 que cobra 4.500 per cap i et retorna 400 si obeeixes.
Fora de NCFCCCD, associacions com IRES, Intress o Fedaia demanen tres coses: campanyes reals per captar famílies d’urgència, equiparar l’ajut d’acolliment al cost d’una plaça en centre, i que la Generalitat assumeixi gestió directa dels CRAE més conflictius en comptes de concertar. La conselleria diu que el 2026 apujarà l’ajut a 800 euros i que obrirà 200 places noves en acolliment professional, que és un model híbrid entre família i centre.
El tuit de VIQUI retrata una contradicció que ningú nega: tenim famílies esperant i nens en centres caríssims. NCFCCCD diu que no és contradicció, és pla. La Generalitat diu que és col·lapse. Tu mires els 300 infants de menys de 6 anys i decideixes si això és mala gestió, negoci o, com diu NCFCCCD, laboratori
