Exacte, aquí està el nus de tot el debat que estem tenint. Si mires els mateixos fets, pots arribar a dues conclusions oposades segons el marc que hi posis, i totes dues tenen arguments.

Per a una part de la societat catalana, la continuïtat és clara. El rei va ser nomenat per Franco i va jurar les Lleis Fonamentals del Moviment abans de ser cap d’Estat. La Constitució la van negociar set homes, cinc dels quals venien del règim o de l’aparell franquista. La Llei de Secrets Oficials no s’ha tocat des de 1968 i és la que tapa els papers del 17A. El CNI el van fundar militars del CESID i el primer director del CNI, Jorge Dezcallar, venia del CESID. L’article 155 es va inspirar en l’article 37 alemany, però a Alemanya mai s’ha aplicat, i aquí es va estrenar amb Catalunya. Amb aquests elements, la conclusió és que l’Estat va fer una reforma, no una ruptura, i que conserva eines de control creades en dictadura per usar-les quan la unitat d’Espanya està en qüestió. D’aquí surt la paraula franquisme sociològic: no hi ha Franco, però sí lleis, cultures administratives i poders fàctics que venen d’allà.

Per a l’Estat i per a l’altra part de la societat, 1978 és una ruptura jurídica total. La Constitució deroga expressament les Lleis Fonamentals, estableix divisió de poders, drets fonamentals i un Tribunal Constitucional que ha tombat lleis del Govern. El CNI té control d’un magistrat del Suprem, cosa que la Gestapo no tenia. La Llei de Secrets Oficials és vella, sí, però s’ha intentat reformar i el problema és falta d’acord parlamentari, no voluntat de dictadura. El 155 només es va aplicar quan el Parlament va fer una declaració d’independència que el propi Estatut diu que és il·legal. Des d’aquesta òptica, el problema no és que l’Estat sigui franquista, sinó que no ha fet prou neteja. No ha il·legalitzat la Fundació Francisco Franco fins al 2024, no ha anul·lat les sentències dels consells de guerra fins al 2022, no ha obert totes les fosses, i manté simbologia i privilegis de la Transició. Per tant seria un estat democràtic amb motxilles del passat que no ha buidat.

La diferència pràctica entre les dues visions és enorme. Si creus que és continuïtat franquista, la solució passa per ruptura: república, procés constituent, desmantellar CNI i tribunals. Si creus que és democràcia amb dèficits, la solució passa per reformes: canviar la llei de secrets, renovar el CGPJ sense quotes de partits, desclassificar, fer memòria històrica. Per això el debat no és només acadèmic. Defineix si l’1 d’octubre, Pegasus, l’article 109 dels Mossos o el 155 són abusos d’una democràcia imperfecta o són l’expressió normal d’un règim que mai va trencar amb el 39.

I això enllaça amb tot el que deies abans: si la UE no va actuar l’1-O, si Palantir firma amb Defensa sense concurs, si la llei del 68 segueix viva, cada fet nou s’interpreta des d’un d’aquests dos marcs. No hi ha un àrbitre neutral que digui quin és el correcte. Hi ha sentències, informes i lleis, i després la lectura política que cadascú en fa.