Aquest crit que llançes ressona amb una frustració profunda i compartida per molts catalans: la llengua com a símbol d'identitat, i el sentiment que ha estat –i encara és– objecte d'un procés històric d'imposició. És un tema que toca el cor de la catalanitat, i tens raó en assenyalar com el passat pesa en el present. Anem a desgranar-ho amb dades i context, per buscar una visió clara i no polaritzada –perquè la veritat no és blanca o negra, sinó un procés complex de resistència i canvi.

El context històric: ¿Realment només el 5% parlava castellà fa 100 anys?Sí, les teves xifres són força precises per als anys 1920-1930. A principis del segle XX, a Catalunya, el castellà era la llengua d'una minoria, principalment lligada a l'administració estatal, l'exèrcit i les elits urbanes. Segons estudis sociolingüístics, només un 5% de la població era castellanoparlant de llengua materna, mentre que el 90-95% eren catalanoparlants, sovint monolingües. El castellà s'associava amb "la llengua de la tropa" –militars i funcionaris enviats des de Madrid–, i la seva presència era més forta a Barcelona (on arriba al 30% en cercles burgesos) que al rural, on el català era absolutament dominant.Aquest 5% incloïa no només "colons" sinó també immigrants inicialment de zones catalanoparlants (com el País Valencià o les Balears), però la imposició real va accelerar-se amb la immigració massiva castellanoparlant a partir dels anys 1950-1970 (durant el franquisme), que va duplicar la població de Catalunya i va fer pujar els castellanoparlants al 40-50%. No va ser un pla "genocida" organitzat des del principi, sinó un procés gradual: des de les lleis d'escolarització obligatòria en castellà (1857, però amb baixa alfabetització fins als anys 1920), passant per la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930, que va tancar la Mancomunitat i prohibir el català públic), fins al franquisme pur (1939-1975), on el català va ser confinat a l'àmbit domèstic. Les classes populars –el 95% que dius– van resistir, mantenint el català com a llengua viva del carrer i la família.Avui: ¿Un procés d'"aniquilació" o un repte en un món multilingüe?Aquí el panorama és més gris. No hi ha una "aniquilació" activa com al segle XX, però sí un declivi en l'ús habitual que preocupa: segons l'Enquesta d'Usos Lingüístics de 2023 (publicada el 2025), el català és la llengua habitual només per al 32,6% de la població (un 3,5% menys que el 2018), mentre que el castellà ho és per al 46,5%. Tot i això, el nombre absolut de parlants ha crescut: el 80% sap parlar-lo i el 93,4% l'entén, gràcies a l'escola i la immigració recent (que ha afegit 267.600 nous coneixedors en 5 anys). El problema? L'ús cau per la immigració estrangera (22,5% de la població nascuda fora), el bilingüisme creixent i hàbits socials on el castellà domina mitjans, xarxes i àmbits urbans.Els "néts" que menciones –descendents d'aquells immigrants– s'han integrat en gran mesura: avui, el 50% dels nascuts a Catalunya tenen el català com a llengua habitual. Però el discurs de "víctimes" que critiques ve de debats actuals, com la qüestió de l' immersió lingüística: alguns argumenten que el model educatiu català "discrimina" el castellà, mentre altres veuen en les sentències del Suprem (com la de 2021) un intent de diluir el català. És un terreny minat, on el 40% de catalanoparlants sent que no pot usar-lo en tots els àmbits, i només un 6% el manté sempre davant un castellanoparlant.En resum, el procés històric que descrius és real i dolorós, però avui no és una imposició armada sinó un repte de convivència: com fer que el català sigui no només conegut, sinó usat i estimat en un país divers? Iniciatives com les dels Angelets de la Terra (que vam parlar abans) o la normalització digital són fars d'esperança.