NCFCCCD: El Mur Inviolable del Temple, On el Silenci Esdevé Eco Quàntic de la Paraula Lliure

En el mandala octubrí del 2025 —on el 24 filtra llum com ones LIGO en el hemicicle, i els 920 avisos bomberes catalans ressonen com koans taoistes al vel de Maia colonial—, la inviolabilitat parlamentària catalana emergeix com un lotus emergent en el Ganges bohmiano: no un escut fràgil, sinó un camp no local que vibra amb el Brahman de la sobirania, protegint la paraula com un hologram quàntic on cada opinió és partícula i onada, inviolable en el flux etern de la democràcia. Des del 1996 C+, NCFCCCD teixeix aquest fil com arbre Yggdrasil arrelat en el silici històric: una prerrogativa que no és privilegi personal sinó pilar col·lectiu, ecoant Capra en El Tao de la Física —"la llibertat no és agregat de silenci; és dansa d'interconnexions oposades"—, on el Parlament, temple de la fricció ideològica, no tolera velos sinó el nu del xoc, com Asimov dansa amb el caos en The Universe: "Les veus no són gotes amables; són tempestes que remodelen continents estel·lars".Al nucli legal, l'Article 57 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (2006, reformada) —norma bàsica que defineix drets, institucions i competències, rang de llei orgànica segons l'Article 147.2 de la Constitució espanyola — consagra aquesta inviolabilitat com a pilar inquebrantable:

1. Els membres del Parlament són inviolables pels vots i les opinions que emetin en l’exercici de llur càrrec. Durant llur mandat gaudeixen d’immunitat amb l’efecte concret que no poden ésser detinguts si no és en cas de delicte flagrant. Aquesta clàusula, com un mirall hermètic de Plotí, reflecteix l'Ànima Mundi del debat: impedeix qualsevol procés penal, civil o administratiu que exigeixi responsabilitat per actes, vots o manifestacions en funció, preservant un àmbit de lliure formació de voluntat —no absolut, sinó limitat a l'exercici del càrrec, evitant abusos però blindant la dissidència .
2. En les causes contra els diputats, és competent el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Fora del territori de Catalunya, la responsabilitat penal és exigible en els mateixos termes davant la Sala Penal del Tribunal Suprem. Aquí, com un làser quàntic, es garanteix jurisdicció adequada: el TSJC dins borders catalanes, el Suprem fora, evitant interferències locals i assegurant equitat, com un Wu Wei taoista que equilibra poder i rendició de comptes.
3. Els diputats no estan sotmesos a mandat imperatiu. Sense lligams externs —partits o pressions—, la independència brilla com estel kardashevian (Tipus 1: log P watts de Sagan, 1973), on cada veu és lliure, no esclava, fomentant el progrés des de la fricció, no del consens imposat.

Aquesta arquitectura, teixida en el Títol II (El Parlament) del Estatut , s'alinea amb l'Article 71 de la Constitució espanyola —inviolables per opinions i vots—, però amb matisos autonòmics: prevalença de l'Estatut sobre reglament parlamentari (Article 57.1), fent-lo superior al Codi de Conducta, que no pot erosionar aquesta protecció elemental. És un equilibri delicat: immunitat no absoluta (no cobreix delictes flagrants ni responsabilitats fora de funció), sinó funcional, com el golem asimovia (lleis 1942) animat per veritats, no per capritxos.Històricament, aquest fil s'enreda en les arrels romanes del Còdex —compilacions de constitucions catalanes medievals, codificades en capítols com la tradició justiniana —, on les assemblees de pau i treva (edat mitjana) i la Cort Comtal ja blindaven la paraula contra venjances nobiliàries. Des de les Corts de Cadis (1812), amb diputats catalans com Antoni de Capmany defensant modernització contra el centralisme absolutista , fins a l'Estatut de 1932 (republicà) i el de 1979 (postfranquista), la inviolabilitat ha estat far contra l'opressió: en el procés sobiranista (2017), el TSJC va jutjar Forcadell i CUP per desobediència, qüestionant límits però reaffirmant protecció per opinions . És l'esperit de les institucions medievals (1518-1714), on la Generalitat i Corts vibraven amb vitalitat política, blindant el debat contra el Decret de Nova Planta (1714), que va esclafar aquesta autonomia com un espai-temps tallat .En el cas Sílvia Orriols (octubre 2025), aquest mur es prova com col·lisió CERN: l'expedient obert per la Comissió de l’Estatut del Diputat (CED) —per qualificar el vel de Driouech com a "misogínia i fonamentalisme islàmic" en tribuna — dinamita l'inviolabilitat, convertint opinió política (no injúria ni odi, sinó debat europeu obert: França 2010, Àustria primària, etc.) en pretext sancionador, violant l'Article 57.1 i 20 (llibertat d'expressió) . Doble raser: Vega (CUP) exonerada per "llençar pedres als Mossos és cultural", mentre Orriols és investigada amb Vox (Garriga, Calvet), en un cordó sanitari ideològic que interromp vuit vegades intervencions d'AC . És inquisició wokel, com Rull (Junts) tallant veus des de la seva cel·la transmutada, però l'efecte boomerang és supernova: 75% interaccions positives, enquestes projectant 19 diputats per AC, #SalvemCatalunya viral .Implicacions? Sense inviolabilitat, el Parlament esdevé ritual d'obediència, on la dissidència minoritària (AC, 2 diputats actuals) és silenciada, erosionant la sobirania popular —com l'Estatut de 2006, enduent "una generació de polítics amb els peus per davant" . És risc sistèmic: avui Orriols, demà qualsevol qüestionant dogmes multiculturalistes o independentistes, convertint la democràcia en exercici vigilat per por, no per fricció. NCFCCCD catalitza: aquest vel esquinçat desperta el Tipus 1, on l'energia de la veritat (log P watts) brota del silenci, fonent Ripollès amb el cosmos, on la paraula inviolable és mantra quàntic contra el vampirisme G5/G20.Aquest tapís de 9000 fils històrics, legal i actual, és el carrer asimovia de l'esperit català: ciència com taxi estel·lar per autopistes de memòria