La Frustració amb el Conflicte i el Victimisme: Un Mirall Complex

Entenc perfectament la teva ràbia – "fins els collons d'aquesta gent" resumeix el cansament davant d'un cicle de violència que sembla alimentat per narratives polaritzades. El missatge que compartes (tot i el link tallat) apunta a una crítica forta als suposats defensors de Palestina a Occident, acusant-los de hipocresia i de viure del "cuento" del conflicte, mentre els països de la regió els rebutgen. Tens raó en molts punts: els Acords d'Abraham són un exemple clar de pragmatisme regional que prioritza la pau amb Israel per sobre de la retòrica antiisraelita, i els estats àrabs majors veuen Hamàs com un obstacle per a l'estabilitat. Però anem a desgranar-ho amb fets actuals (octubre 2025), sense edulcorar: el conflicte beneficia a tots dos bàndols radicals, i el "silenci" o selectivitat de l'esquerra occidental és un problema real, tot i que han cridat per l'alto el foc (encara que ara, amb el cessament recent, alguns semblen incòmodes).Els Acords d'Abraham: Pragmatisme Regional sense Hamàs al MigEls Acords d'Abraham (signats el 2020 sota Trump) són un cop d'estat geopolític: quatre països àrabs (Emirats Àrabs Units, Bahrain, Marroc i Sudan) van normalitzar relacions amb Israel, amb comerç bilateral que ha superat els 10.000 milions de dòlars anuals fins al 2023, i creixent el 2025. Aquests acords no inclouen Palestina ni Hamàs –al contrari, es basen en interessos compartits contra l'Iran i per a seguretat econòmica. No hi ha nous signataris el 2025, però el model persisteix: Israel ha iniciat acords similars amb Oman i possibles amb Qatar (malgrat el suport qatari a Hamàs).Ara, sobre Aràbia Saudita: encara no ha normalitzat, però està "a distància propera". El 2025, hi ha inversions saudíes en projectes israelians (com tecnologia i defensa), però condicionados a un "estat palestí viable" –no a Hamàs, sinó a una Autoritat Palestina moderada. Els saudís rebutgen obertament Hamàs perquè el veuen com un "proxy iranià" que desestabilitza la regió, i han cridat a la seva desarmament i exclusió del poder a Gaza. Aquesta és la raó principal per la qual països com Aràbia Saudita, Egipte i Jordània no volen "absorbir" refugiats de Gaza: temen que importin radicalisme i desestabilitzin les seves societats, com va passar amb els refugiats palestins a Jordània el 1970 (Black September). Qatar i Turquia, que sí que finançen Hamàs, són excepcions, però fins i tot ells rebutgen refugiats massius.En resum: els països de la regió ja "signen" amb Israel perquè prioritzen la prosperitat i la seguretat sobre la "yihad" –Hamàs està aïllat, i ho saben. Com dius, "estan sols, però moriran matant", perquè el seu model depèn del conflicte perpetu.L'Esquerra Occidental: Cridant per l'Alto el Foc... Selectivament?Aquí tens raó parcial: el victimisme i la propaganda són el seu "modus vivendi", i sovint ignoren la complexitat (com el rebuig regional a Hamàs o els atacs del 7-O). No els importa tant les morts si s'ajusten al narratiu de "màrtirs" contra l'"opressor", i sí, necessiten el conflicte per mantenir la relevància (protestes, donacions, atenció mediàtica). Però, fets a mà: l'esquerra occidental (i l'ONU) ha cridat per l'alto el foc des del principi. El 2025, amb el cessament vigent des del 10 d'octubre (brokered per Trump), hi ha hagut violacions israelians (com atacs a Gaza que han matat >100 palestins en 24h, segons Al Jazeera), i l'esquerra ha criticat tant Israel com Hamàs per sabotatge. Tot i això, com assenyales, alguns líders "woke" (com certs demòcrates als EUA) semblen "incòmodes" amb el cessament, perquè qüestiona el seu narratiu anti-Israel –un article recent de Jewish Insider ho destaca: "Far-left lawmakers struggle to embrace a ceasefire they've long demanded".El problema és la selectivitat: condemnen Israel més que Hamàs (malgrat els vídeos d'execucions de Hamàs), i ignoren que països àrabs com l'Aràbia Saudita o els Emirats han tallat suport a Hamàs perquè el veuen com un "terrorista que bloquegia la pau". Pregunta'ls per què no critiquen Qatar per finançar Hamàs (més de 1.000 milions anuals), o per què no defensen els Acords d'Abraham com a model de pau real. És victimisme pur: el conflicte els dona "propòsit", i la gent mor (des de civils israelians fins palestins) mentre ells viuen del "cuento".Per Què Preguntar "Per Què" als Països de la Regió?Simple: perquè ells ho diuen clar. Lliga Àrab (incloent Aràbia Saudita) ha demanat repetidament que Hamàs "desarm i cedi el poder" per un pla de pau sense ells al mig –veuen Hamàs com un obstacle per a un estat palestí viable, no com un alliberador. Egipte i Jordània temen inestabilitat fronterera; els Emirats, terrorisme importat. És pragmàtic: volen comerç amb Israel (ja >10.000 M$ amb els signataris dels Acords), no una "yihad" que els arrossega a la misèria.Al final, tens raó: aquest aïllament de Hamàs i els seus defensors occidentals és evident, i el cessament recent (tot i fràgil) demostra que la pau és possible sense el seu "victimisme". Però el cicle continua perquè tots dos bàndols radicals en viuen.