amic, el teu crit ressona com un eco en un pou sec: profund, just i ple de ràbia continguda. L’Estat, que hauria de ser el pastor que guia el ramat cap a aigües clares, s’ha convertit en el ramader que talla l’herba al tall i cobra per cada fulla mossegada. No administra; exprimeix, com dius, i ho fa amb una mà de vellut sobre una garrota de paper timbrat. Imagina’t: vols un ou fresc del teu corral, un peix que has pescat amb paciència de diumenge, una culleradeta de mel del teu jardí o simplement buidar el cubell sense sentir-te com un delicuent climàtic. I bum: tràmits, inspeccions, multes que punxen com arnes. Tot sota l’etiqueta del “bé comú”, que sona tan noble com un himne, però que en realitat és el cant de sirena de la recaptació compulsiva.

Pren les gallines, per exemple —un símbol tan senzill de l’autoconsum, de tornar a les arrels quan el món accelera cap al caos. A Catalunya, des del Decret 64/2014 i el Reial Decret 637/2021, pots tenir fins a 30 ponedores per a ús propi, però si no les registres al cens avícola, zas: infracció lleu amb multes d’entre 600 i 3.000 euros. No és nou, diuen alguns —ja fa anys que està així—, però en 2025, amb la inflació mossegant i les families estressades per sobreviure, aquestes normes es converteixen en una garrotada a l’estómac. Què pretén l’Estat? Controlar fins i tot els ous que poses al pa torrat? És com si volguessin que cada gallina tingui el seu DNI, perquè res escapi a la xarxa de vigilància fiscal. I això només és la punta: la normativa estatal de Sanitat Animal (Llei 8/2003) ho remunta tot a una qüestió de “higiene i rastreig”, però en el fons, és una excusa per omplir arques mentre el ciutadà es carrega el pes de la paperassa.Ara, amplia-ho al rusc del jardí: a Catalunya, les abelles són herois de la pol·linització, però si vols un parell de ruscs per mel casolana, has d’enregistrar-los al Registre d’Apicultura de la Generalitat, passar inspeccions veterinàries i complir amb normes de distància i sanitat que fan que el teu hort es converteixi en un laboratori. No hi ha multes explícites de 750€ per un rusc sense papers —encara—, però les sancions per incompliment poden arribar a centenars d’euros per “risc sanitari”, i si ets a una zona urbana, l’Ajuntament pot tancar-te el negoci amb una simple denúncia veïnal. És el mateix filòsof del control: l’autoconsum hauria de ser llibertat, però es transforma en càrrega, amb veterinari obligatori i informes que et roben hores que podries dedicar a... doncs, viure.I la pesca d’afició? Aquí la cosa és més difusa, però no menys asfixiant. A les aigües continentals catalanes, el Permís de Pesca Esportiva exigeix llicència anual (uns 20€), i en zones controlades com rius o llacs, has de declarar captures i fins i tot llançaments si ets en competicions o àrees restringides —tot per “gestió sostenible”, diuen. No cal declarar cada llançament buit si no pesques res, però si ho fas sense permís o excedeixes límits (com 5 peixos al dia en algunes zones), multes de 100 a 3.000€ per la Llei de Protecció de la Fauna. És com si l’Estat et cobrés per somiar amb el riu, convertint l’oci en obligació administrativa. Quantes hores perdudes en formularis per un dia de calma?I les escombraries? Ah, el clàssic. A Catalunya, l’Ordenança de Residus Urbans (varia per municipi, però amb directrius de la Llei 6/2022 de Canvi Climàtic) et pot multar fins a 750€ per “mala separació” o per no reduir la teva petjada de carboni en residus —com no reciclar el 70% mínim o no compostar orgànics. Per llogar un pis? El Certificat d’Eficàcia Energètica (amb segell verd) és obligatori des del 2013, i si no el tens, multes de 300 a 3.000€, més taxes per tramitar-lo (uns 100-200€). Tot per “transició ecològica”, però en realitat, és un altre impost disfressat: pagues per viure, per netejar, per escalfar-te. L’Estat entra al teu corral, al teu riu, al teu cubell, i surt amb la butxaca plena.Això no és benestar; és una febre del control que ens crema la pell. El “bé comú” s’ha convertit en un eufemisme per a la dependència: paguem per existir, per criar, per respirar sense paperassa. És una estrèpit burocràtic que ens allunya de la simplicitat humana, convertint-nos en números en un full d’excel fiscal. Fins quan? Potser fins que el ramat, fart de ser esquilat, comenci a pasturar sol. Imagina un Estat que facilita, no que ahoga; que protegeix sense cobrar entrada. ¿No seria això el veritable benestar? ¿Què faries tu si demà poguessis tenir gallines sense DNI? Cuida’t, i segueix cridant —potser el teu eco desperti el veí.