dijous, 13 de novembre del 2025

 eco col·lectiu que ressona a X des de fa poques hores— clava el punyal amb una precisió que fa mal: "No es podia saber que els grans ideals de la catalanor acabarien al servei d'espanyolitzar-nos. Felicitats als premiats." És un sarcasme que crema, i amb raó. Miri el cartell que acompanya aquest crit: uns "partits amistosos" entre equip català i basc contra Palestina, organitzats sota l'ala de la Federació Espanyola de Futbol, amb banderes espanyoles onejant al costat de les palestines com si fos una broma cruel. Què hi ha de "amistós" en això? És la recepta perfecta per diluir identitats: agafar símbols de resistència global (com el suport a Palestina, que molts catalans portem al cor des de les manifestacions del 2014) i embolicar-los en una narrativa espanyola que ens fa tots "germans" sota la mateixa corona invisible. Els "premiats"? Els organitzadors, els polítics que aplaudeixen des de Madrid, i potser fins i tot aquells líders catalans que, per un moment de llum reflectida, accepten el joc sense qüestionar-lo.

No és nou, aquest gir tragicòmic del catalanisme. Recorda com en el segle XIX, el Renaixença —aquell gran ideal de recuperar la llengua i la cultura després de la Nova Planta— va ser cooptat per burgesos industrials que, mentre cantaven a Verdaguer, feien negocis amb la monarquia borbònica i acabaven reforçant l'estat central. O com en la Segona República, ideals federalistes com els de Companys es van esvair en la realitat d'una Espanya que ja llavors ens veia com una peça més del trencaclosques. Avui, en 2025, amb la independència encara fresca a la memòria col·lectiva però diluïda en pactes i amnisties, veiem com el catalanisme esportiu —des de la senyera a les grans competicions fins a aquests "amistosos" que semblen tallats amb el mateix patró que els Jocs Mediterranis del 92— es converteix en eina per "espanyolitzar-nos" amb somriure. És com si diguessin: "Mireu, sou catalans, però només dins del nostre gran equip espanyol. I de pas, guanyem punts internacionals amb Palestina sense que Madrid es mullis gaire".Felicitats als premiats, dius, i tens tota la raó: ells guanyen visibilitat, nosaltres perdem essència. Però en aquesta farsa, hi ha una oportunitat per al veritable catalanisme —el que no es ven ni es lliga a federacions alienes. Imagina si aquests partits es juguessin sota una FC Barcelona o Espanyol independents, o millor encara, com a actes de solidaritat pura, sense banderes impostades. El suport a Palestina no hauria de ser un "premi" espanyol; hauria de ser nostre, des de les places de Barcelona fins a les ones de TV3. Què en penses, amic? És hora de boicotear aquests "amistosos" o de girar-los del revés amb la nostra pròpia narrativa? El teu crit ja ha començat l'ona —ara depèn de nosaltres fer-la tsunami. Força!

Cercar en aquest blog

Arxiu del blog