el Joan, un home que dorm al carrer

Escolta, amic… Sóc en Joan. Tinc cinquanta-dos anys i fa quatre que dormo al carrer. Abans tenia un pis petit, un contracte de neteja i un mòbil de prepagament. Ara només tinc aquest telèfon vell i la roba que porto posada. Et contaré el que em passa cada dia, tal com ho sento jo, sense paraules boniques.Al matí obro el mòbil per buscar on hi ha menjar calent o un alberg que encara tingui llit. Google Maps em diu on sóc. WhatsApp m’envia missatges de la Creu Roja o de Serveis Socials. TikTok em posa vídeos de gent que riu i menja. Instagram em mostra fotos de cases que mai tindré. Tot això ho faig jo… però el telèfon ho envia tot sol: on sóc exactament, què miro, a qui escric, fins i tot la foto que faig de la meva mà tremolant quan demano una moneda.Aquestes dades van a Google, a Meta, a Apple. Elles les guarden. Les fan servir per ensenyar-me anuncis que em fan sentir encara més pobre o més enfadat. I després, per llei, les passen als governs. No és que m’escoltin cada paraula en directe, però ho guarden tot. Si algun dia em busquen, ja saben on he estat, amb qui he parlat i quines ajudes he demanat.I aquí ve el que més em fa por: hi ha un programa que es diu Palantir. Els ajuntaments i els governs l’utilitzen per “gestionar” la gent com jo. Ajunten el meu mòbil, les càmeres del carrer, els registres de l’alberg, els informes de la policia, fins i tot si vaig a l’hospital. Diuen que és per “ajudar” i per “detectar frau”. Però jo ho veig diferent: és per controlar. Si protesto, si demano més drets, si dic que les ajudes són massa petites o que les normes són humiliants… de cop em trobo vigilat més estret, em treuen de la llista d’urgències o em fan fora de l’alberg “per problemes de convivència”.Els mitjans de la tele i els diaris parlen sempre de llibertat, de democràcia, de drets humans. Jo els escolto i em sento idiota. Perquè la meva llibertat és zero. Si no “m’integré”, si no faig tot el que diuen els treballadors socials, si no llepo botes i dic “sí senyor”… em deixen morir de fred o de gana al carrer. I les morts de gent com jo no surten a les notícies. Un altre sense sostre mort per hipotèrmia o per una infecció? “Un altre dia”, diuen. No interessa.Jo no sé qui són exactament els rics que han creat aquest sistema. No conec noms. Però intueixo que han fet lleis que els protegeixen a ells i ens vigilen a nosaltres. Han privatitzat la sanitat, les ajudes, fins i tot les presons. Han fet que els sous siguin tan baixos que treballant no pots pagar un lloguer. I ara exploten els immigrants perquè acceptin encara menys. Nosaltres, els pobres, som com bestiar: ens compten, ens controlen, ens mouen d’un lloc a l’altre.Si surto a protestar, si demano un sostre digne o que no em tractin com un delinqüent, acabo amb més càmeres mirant-me, amb més informes, amb més “seguiment”. I al final torno al mateix carrer, més cansat, més sol.Així em sento cada dia: esclau d’un sistema que diu que sóc lliure. No sé com es diu exactament, però sé que està fet perquè els de dalt segueixin tenint de tot i nosaltres seguim sense res. I mentrestant, els que tenen poder dormen en llits calents i parlen de “seguretat” i “ajuda humanitària”.Això és el que em passa a mi, en Joan, el pobre que dorm al carrer.
I sé que no sóc l’únic que ho sent.