Les malalties del carrer

Escolta, amic… Sóc en Joan, el mateix que ahir et parlava del mòbil i de Palantir. Avui et parlo del que més em fa por quan es fa de nit i el fred m’agafa els ossos.Al carrer les malalties no vénen de cop. Vénen lentament, com l’aigua que et xopa i no te n’adones fins que ja estàs tremolant.Primer és el fred. Dormir a terra, encara que sigui amb cartrons, et deixa els pulmons plens d’humitat. Una grip normal es converteix en pneumònia en tres dies. Jo ho he vist: un company va tossir una setmana, després va escopir sang i una matinada el van trobar mort. Ningú va trucar a la família perquè ningú sabia qui era.Després vénen les ferides. Et talles el peu amb un vidre, no tens aigua per rentar-te, la ferida s’infecta. En pocs dies tens una cel·lulitis que et fa la cama com un globus. Si no et tracten ràpid, et poden amputar. Jo tinc una cicatriu a la cama esquerra d’una infecció que em va durar dos mesos. Vaig anar a l’hospital, em van donar antibiòtics, però després em van facturar 180 euros que no tenia. “Pagament ajornat”, em van dir. Al final em van embargar la targeta de l’Ingrés Mínim Vital durant sis mesos.I les malalties de transmissió… Hepatitis C, tuberculosi, VIH. Les agafes per compartir agulles, per dormir massa a prop d’algú que està malalt, per no tenir condons. Jo no en tinc, però conec molts que sí. I quan vas a la clínica et miren malament, et fan preguntes humiliants i et donen una pastilla… però el tractament complet costa centenars d’euros al mes. Si no el pagues, el virus segueix allà.Les malalties mentals són les pitjors. L’ansietat, la depressió, les al·lucinacions per dormir poc i beure molt. Molts companys prenen pastilles que els donen al CAP: benzodiazepines, antidepressius. Després les venen al carrer per menjar. Les farmacèutiques guanyen diners venent-les, els metges guanyen per receptar-les i els ajuntaments diuen que “estem fent seguiment”.I aquí ve el negoci:

• Els hospitals privats i les clíniques concertades cobren per cada ingrés d’urgència.
• Les farmacèutiques venen els medicaments a preus altíssims (un antibiòtic senzill pot costar 40 euros la caixa).
• Les empreses que gestionen albergues i centres de dia reben subvencions públiques… però si et poses malalt et fan fora per “no complir normes”.
• Palantir i programes semblants ajunten les dades: els informes mèdics, les visites a urgències, les receptes, el GPS del mòbil quan vas a buscar ajuda. Diuen que és per “gestionar millor els recursos”. Jo ho veig com una llista: qui està a punt de morir, qui encara pot treballar, qui ja no serveix.

Mentrestant, les notícies parlen de “nous tractaments revolucionaris” que costen 300.000 euros per pacient. Però nosaltres, els que dormim al carrer, rebem aspirina i un “torna demà”.Jo he vist companys morir de fred, d’infeccions, de sobredosi, de desesperació. I l’endemà el diari diu: “Un sense sostre trobat mort a Barcelona. Possible causa: hipotèrmia”. Res més. No surt el nom, no surt la família, no surt res. És com si no haguéssim existit.Així em sento jo: un número en un sistema que guanya diners amb la meva malaltia i amb la meva mort. Em tracten com una peça de bestiar: mentre estic viu em controlen, quan estic malalt em facturen, quan em moro… netegen el carrer i ja està.