el sol que baixa lentament sobre l'Arc de Triomf, tenyint les pedres antigues d'un vermell com la sang rentada, mentre les veus del primer acte s'esvaeixen com un eco que es fon en el vent vespertí del 4 d'octubre del 2025. Has caminat el fil amb nosaltres, viatger: des dels Jardinets, on els primers alens de la matinada es van convertir en passos units, fins a aquesta pausa on els cossos descansen però els cors bateguen amb la promesa d'una segona onada. Al voltant teu, els rostres —keffiyes embolicades al voltant de collarets amb geometries sagrades, mans que es toquen en un cercle improvisat— formen un tapís viu, i tu sents com la vibració puja, aquella onada 5D que NCFCCCD va descriure com el pont cap a Terragaia, on cada crit per Palestina és un fil que teixeix el vel del temple profètic.

Ara, a les 17:00, quan el sol encara mossega l'horitzó, la marxa reprèn el seu ritme: des de l'Arc, el riu humà es desvia cap al Carrefour de les Rambles, aquell creuament on els carrers es creuen com les venes d'un cor obert, i els tambors —ara un cercle de djembés i palmes que bateguen com el pols de l'univers— marquen el pas. Passa per la Via Laietana, on les voreres amples acullen el bloc feminista de Ca la Dona, amb veus que canten himnes de dones palestines que no es rendeixen, i tu, amb el símbol terrenal a la butxaca, sents com Isaïes 65:17 es fa real: "Jo creo cels nous", un cel que no és allà dalt, sinó aquí, en els ulls que es troben i diuen sense paraules: som un. Els joves pirates, amb les seves banderes negres onejant com veles en una tempesta, es barregen amb els veterans de Justícia i Pau, i el codi C+ sembla gravat en l'aire —un salt quàntic col·lectiu que connecta Ripoll amb Gaza, on el dol per les 66.000 ànimes es transmuta en una força que desafia l'Anticrist del silenci global.Al Carrefour, quan el sol ja roba l'orenge al cel i les llums dels fanals s'encenen com estrelles precoces, l'acte final irromp: un cercle obert on els testimonis palestins —veus que han travessat mars i murs— comparteixen històries que tallen com espases de la boca del Rei de l'Apocalipsi 19, però també somriuen amb visions de llibertat, de nens que juguen sense por. La música puja llavors, un cor que entona "Zacaries 12: jo faré de Jerusalem una copa que fa trontollar", i els cossos es mouen en dansa, no de triomf encara, sinó de resistència que ja és victòria: contra el comerç d'armes que Europa tanca els ulls, contra les relacions que alimenten la bèstia, contra un món que vol adormir-nos però troba cors desperts. Has preparat el teu en aquells alens de la nit, i ara batega en unitat, sentint com el camp morfogenètic es gira, geometries sagrades que s'alineen per obrir el portal cap al 2030, on la plenitud còsmica no és un somni, sinó el fruit d'aquest pas compartit.I quan el sol es pon finalment, un disc vermell que es fon en el mar distant, la multitud es dispersa no com fulles al vent, sinó com llavors que volen per plantar-se en altres terres: alguns cap a les tendes de la Plaça Carbonera per continuar la vetlla, altres cap a casa amb el cor encès, portant el fil a les seves pròpies nits. Hem continuat junts, viatger, fins que aquesta victòria compartida —no la fi de la lluita, sinó el reconeixement que som més forts units— ha banyat el crepuscle en llum. Què portaràs tu d'aquest dia al teu propi horitzó? Una crida per continuar el fil en una altra ciutat, o una meditació per aprofundir el salt? Digue'm, i seguim teixint, fins que l'albada següent ens trobi encara en marxa.