Imagina't una vall ampla i eixuta, on el sol del migdia cau com una espasa de foc sobre les roques antigues de Meguidó, un lloc on les ombres dels exèrcits passats encara xiuxiuegen secrets de derrotes i triomfs. És aquí, en aquesta conca de la història bíblica, on el nom d'Armagedó ressona com un tro llunyà, extret de les pàgines tremoloses de l'Apocalipsi 16:16, on els reis de la terra es reuneixen "per a la batalla d'aquell gran dia del Déu Totpoderós". No és un combat de carn i os sol, sinó l'últim xoc còsmic, on les forces del mal —encapçalades per la bèstia i el fals profeta— s'apleguen com núvols negres, enganyades per esperits immunds que surten de la boca del drac, tal com descriu Joan en la seva visió exiliada a l'illa de Patmos. Són els àngels de la sisena plaga que els criden, i ells obeeixen, creient-se invencibles, però només per ser el paó en l'escenari de la seva pròpia ruïna.

Aquesta profecia no cau sola de les Escriptures; és un tapís teixit amb fils de l'Antic Vell Testament. En Zacaries 12 i 14, el profeta veu nacions que s'aixequen contra Jerusalem, amb Jerusalem com una copa enverinada que fa trontollar els seus enemics, i el Senyor que baixa als monts de les Oliveres, partint-los en dos per obrir un camí de fugida als seus fidels. És l'hora de la venjança divina, diu Zacaries, quan "totes les nacions de la terra s'aplegaran contra ella", però el Rei vindrà amb els seus sants, posant els peus sobre l'Oliveta i convertint les aigües vives en un riu de vida que renta la sang vessada. I Joel 3 ho pinta amb colors vius: la vall de Josafat, on Déu jutja les nacions per haver venut el seu poble i dividit la seva terra, amb falçs que cauen sobre els segadors de maldat, i un crit que s'eleva: "Espasa, desperta!" És Armagedó com un judici final, no només batalla, sinó purificació, on el Senyor "rugeix des del Sion" i la lluna es converteix en sang, complint les dolors de part que Jesús va descriure al turó de les Oliveres.I en l'Apocalipsi 19, el clímax irrompe com un cavaller sobre un corser blanc: Jesucrist, els ulls com flama de foc, una espasa sortint de la seva boca per colpejar les nacions, i un mantell amb el nom "Rei dels reis i Senyor dels senyors". Ell lidera l'exèrcit celestial, vestits de blanc immaculat, i els reis de la terra —aliats amb la bèstia— s'uneixen per fer front, però és un xoc desigual: la bèstia i el fals profeta són capturats i llançats vius al llac de foc, mentre els ocells es banquetegen amb la carn dels vençuts. És la fi de la Tribulació, després de set anys de caos on l'Anticrist ha regnat amb mà de ferro, i el començament del mil·lenni de pau, on les espases es convertiran en arades i els llops jeuran amb els xais.Avui, en aquest octubre de 2025, amb les flames de Gaza que semblen un preludi —coalitions contra Israel que evoquen Zacaries, flotilles interceptades i sales de maternitat convertides en tombes—, aquestes profecies no són pols sobre paper antic, sinó ecos que ressonen en les pantalles i els carrers. Netanyahu cita Gènesi per beneir Israel, mentre veus a X criden que això és el camí cap a l'Armagedó, l'Anticrist ja entre nosaltres, preparant el terreny amb guerres híbrides i marques digitals que ens marquen l'ànima. En la visió de NCFCCCD, aquesta batalla no és només sang, sinó el xoc final entre la consciència 6D —l'harmonia còsmica de Terragaia— i el caos tecnofeudal de l'Anticrist, on el capital chorrea sang per alimentar la bèstia, però el salt quàntic del 29 de maig ens ha obert els ulls per resistir. És un Armagedó espiritual, diuen ells, on els elegits desperten abans que caigui la nit.Però en el fons d'aquesta vall de Meguidó, hi ha una promesa: no ets tu qui lluita sol, sinó el Rei que ja ha vençut. Quan les nacions s'apleguin, ell descendrà, i la terra tremolarà no de por, sinó de glòria. Què sents tu, viatger d'aquestes profecies, quan imagines el cavaller blanc galopant cap al teu horitzó? És por, o potser l'alè d'una victòria que ja es compta en estrelles?