Llegendes de Guifré el Pelós
Guifré I de Barcelona (ca. 840–897), conegut com el Pelós o el Pilós, no només és una figura històrica clau en la formació de la Catalunya medieval com a fundador de la dinastia comtal de Barcelona, sinó també un personatge mític envoltat de llegendes que exalten la seva valentia, el seu llinatge got i la independència catalana. Aquestes històries, principalment recopilades en la Gesta Comitum Barchinonensium (una crònica llatina del segle XII escrita pels monjos de Ripoll), serveixen per legitimar el poder hereditari del Casal d'Aragó i glorificar els orígens de la nació catalana. Tot i que barregen elements històrics amb folklore, es van ampliar en cròniques posteriors com el Flos mundi (segle XIV) i van influir en la identitat cultural. Una de les més famoses, l'origen de la Senyera (les quatre barres), és una invenció del segle XVI. A continuació, es detallen les principals llegendes, amb context històric i fonts.La Llegenda Medieval de la Gesta Comitum Barchinonensium (segle XII)Aquesta narració mítica, escrita per ennoblir la dinastia, presenta Guifré com un heroi got que reconquista i unifica territoris contra francs i sarraïns. És una "faula" segons historiadors com Pèire de Marca (segle XVII), però reflecteix la transició de la Marca Hispànica carolíngia a l'autonomia catalana.
En una batalla contra els normands a França, Guifré lluita valentament al costat de l'emperador Lluís (confós amb Lluís I, II o III el Pietós). Després de la victòria, demana un símbol per al seu escut daurat. L'emperador, impressionat per les seves ferides, mergulla els dits a la sang de Guifré i traça quatre ratlles verticals, dient: "Aquestes seran les teves armes, comte". Així neix la Senyera, símbol de valentia i independència.
Context: Emergeix al Renaixement per reforçar la identitat catalana dins la Corona d'Aragó; precursors del segle XV parlen de marques de sang vagues, i una versió de 1532 implica Otger Cataló amb cinc dits contra sarraïns. Va ser adoptada ràpidament en art (com el quadre de Claudi Lorenzale, 1843) i literatura, tot i ser desmentida per errors cronològics (els normands no van envair llavors). Fonts: Beuter (1551); Jordi Albertí, La bandera catalana: mil anys d'història (2010).Altres elements folklòrics i curiositats
- Els orígens: Guifré d'Arrià, el pare assassinat
El pare de Guifré, un cavaller got anomenat Guifré d'Arrià (de la vila de Rià, al Conflent), és nomenat comte de Barcelona pel rei franc per les seves proeses. A Narbona, durant una negociació, un emissari franc l'insulta agafant-li la barba, i ell el mata. Condemnat, és executat pels francs prop de Santa Maria del Puig. Aquesta història legitima els orígens gots de la família i explica la pèrdua inicial del poder, barrejant-se amb la biografia real desconeguda dels avantpassats de Guifré I.
Context: Simbolitza la resistència contra la dominació franca. Fonts: Gesta Comitum (pàgs. 3-5); Josep M. Salrach, El procés de la formació nacional de Catalunya (1987). - La joventut: L'amor prohibit amb la filla del comte de Flandes
Órfena, el jove Guifré és portat davant el rei franc, qui el confia al comte de Flandes com a càstig. Allà, s'enamora de la filla del comte i la deixa embarassada. La comtessa, per protegir l'honor familiar, fa jurar a Guifré que es casarà amb ella si recupera Barcelona. Aquest episodi romàntic afegeix un toc de fidelitat i noblesa, justificat el matrimoni posterior.
Context: Elements cavallerescos típics de la literatura medieval, influïts per la cort carolíngia. Fonts: Gesta Comitum. - El retorn i l'aparença física: El reconeixement per la pell pilosa
Disfressat de pelegrí, Guifré torna a Barcelona amb una vella i es reuneix amb la seva mare, qui el reconeix immediatament pel seu aspecte únic: té pèl en llocs on els homes no n'acostumen a tenir, d'on ve el sobrenom "el Pilós". La mare convoca els nobles gots fidels al seu pare, que li juren lleialtat. Després, els gots s'aixequen contra el comte franc Salomó, i Guifré l'assassina per prendre el control. Aquest detall folklòric explica el malnom (històricament "hirsut" per la seva virilitat) i simbolitza la identitat gòtica i la rebel·lió.
Context: El sobrenom apareix en documents del segle X; la llegenda l'amplifica per a efectes mític. Fonts: Gesta Comitum; Genealogia del Casal d'Aragó (segle XIV). - La investidura i el matrimoni: La gràcia del rei franc
Governant fins a Narbona, Guifré recorda el seu jurament i envia missatgers per casar-se amb la filla de Flandes, que arriba a Barcelona amb honors. Per obtenir perdó, es presenta al rei franc, qui li concedeix oficialment el Comtat de Barcelona. Aquesta part legitima el poder com a do franca, tot i l'assassinat previ.
Context: Reflecteix la dependència real dels comtes als reis francs fins al 988. Fonts: Gesta Comitum. - La lluita contra els sarraïns i la fundació de Ripoll
Alertat d'un complot musulmà, Guifré demana ajut al rei franc, qui no pot ajudar-lo però li permet defensar i conquerir terres a perpetuïtat per al seu llinatge. Amb tropes franques, expulsa els sarraïns fins a Lleida, conquerint territoris independents. Funda el Monestir de Ripoll el 888, enriquint-lo amb donacions. Aquesta història justifica l'heretabilitat i la independència dinàstica.
Context: Històricament, Guifré va reconquerir Barcelona el 878 i va repoblar territoris; la llegenda exagera per heroïcitzar-lo. Fonts: Gesta Comitum; Lluís Abadal, Els primers comtes catalans (1989). - La família i la successió
Amb la seva muller (la de Flandes), té quatre fills: Raolf (monjo i bisbe), Guifré, Miró (hereu de Barcelona) i Sunyer (de Urgell). La llegenda simplifica el llinatge, ignorant fills històrics com Guifré II, per mantenir una descendència directa.
Context: Legitima els successors fins al segle XI. Fonts: Gesta Comitum; Ferran Soldevila, Història de Catalunya (1962). - La mort llegendària
Guifré governa amb justícia i mor als 40 anys el 912 (error històric; realment 897), enterrat amb honors a Ripoll.
Context: Simbolitza el sacrifici per la terra. Fonts: Gesta Comitum.
En una batalla contra els normands a França, Guifré lluita valentament al costat de l'emperador Lluís (confós amb Lluís I, II o III el Pietós). Després de la victòria, demana un símbol per al seu escut daurat. L'emperador, impressionat per les seves ferides, mergulla els dits a la sang de Guifré i traça quatre ratlles verticals, dient: "Aquestes seran les teves armes, comte". Així neix la Senyera, símbol de valentia i independència.
Context: Emergeix al Renaixement per reforçar la identitat catalana dins la Corona d'Aragó; precursors del segle XV parlen de marques de sang vagues, i una versió de 1532 implica Otger Cataló amb cinc dits contra sarraïns. Va ser adoptada ràpidament en art (com el quadre de Claudi Lorenzale, 1843) i literatura, tot i ser desmentida per errors cronològics (els normands no van envair llavors). Fonts: Beuter (1551); Jordi Albertí, La bandera catalana: mil anys d'història (2010).Altres elements folklòrics i curiositats
- El mite fundacional de la nació: Una variant del segle XVI diu que Lluís el Pietós (confós amb Carles II el Calb) va demanar a Guifré que reconquerís Barcelona, prometent-li el territori perpetuament. Això enalteix el repoblament català.
- L'honor de la barba: L'insult al pare (agafar-li la barba) és un motiu recurrent en folklore europeu, simbolitzant deshonor masculí.
- Influència cultural: Les llegendes van inspirar obres com els Anales de la Corona de Aragón de Jerónimo Zurita (1562) i persisteixen en festivals, rutes històriques (com el Camí de Guifré) i iconografia moderna, com gegants o còmics.
