Context Històric de l'Espanyolització de Catalunya

L'"espanyolització" de Catalunya es refereix al procés històric d'assimilació cultural, lingüística i política impulsat per l'Estat espanyol per integrar (o subordinar) els Països Catalans dins d'una identitat nacional unificada, sovint en detriment de la llengua i les institucions pròpies. Aquest concepte, que evoca una "colonització interna", ha estat un fil conductor des del segle XVIII fins avui, amb pics repressius durant períodes autoritaris. Com assenyala Laura Borràs en la seva entrevista recent, aquesta voluntat persisteix en àmbits com l'educació, l'administració i els mitjans, exigint una "ambició nacional" per resistir-la. A continuació, un repàs cronològic basat en fonts històriques, amb focus en els vectors principals: política, educació i immigració.Segle XVIII: Els Decrets de Nova Planta (1714–1716)Després de la Guerra de Successió i la caiguda de Barcelona (11 de setembre de 1714), Felip V va abolir les institucions catalanes (Corts, Generalitat) i va imposar els Decrets de Nova Planta, que van centralitzar el poder i van prohibir l'ús oficial del català en l'administració i la justícia. Aquest va ser el primer gran intent sistemàtic d'espanyolització: el castellà esdevingué la llengua de l'Estat, i Catalunya es va integrar com a província sense autonomia. Tot i això, el català va sobreviure en l'àmbit privat i cultural, gràcies a l'Esclafit i la il·lustració.Segle XIX: Industrialització i Resistència (Renaixença)Amb la industrialització (segona meitat del segle), Barcelona es va convertir en un pol econòmic, atraient immigració espanyola que va alterar la demografia lingüística. L'Estat va promoure l'espanyol com a llengua vehicular a l'escola i l'exèrcit, però la Renaixença (décades de 1830–1880) va ser una reacció cultural: revival del català en literatura (com Lo Gay Saber) i teatre, defensant la identitat nacional. Tot i així, l'espanyolització va avançar via l'educació estatal, on el català era marginal.1923–1930: Dictadura de Primo de RiveraDurant la dictadura, es va prohibir el català en públic (incloent-hi cartells i premsa), i es va dissoldre Mancomunitat i Generalitat naixent. Va ser un "assai" de repressió lingüística, amb l'objectiu de forjar una unitat espanyola contra el separatisme. La resistència va culminar en la Segona República (1931), que va restaurar l'autonomia i el català oficial.1939–1975: Franquisme, el Pèrsona d'Espanyolització BrutalEl règim de Franco va ser l'apogeu: després de la Guerra Civil, es va imposar el castellà com a única llengua oficial, amb prohibicions totals del català a escoles, mitjans i administració (Llei de 1941). L'educació es va espanyolitzar via el "Movimiento Nacional", i l'immigració massiva (més d'un milió d'andalsusos i extremenys entre 1941–1960) va diluir la demografia catalanoparlant, arribant al 40% de la població barcelonina. Aquest procés, descrit com "genocidi cultural", va incloure censura, presons i exilis, però també va fomentar una resistència clandestina via l'escoltisme i la cultura popular.Transició Democràtica i Actualitat (1978–avui)La Constitució de 1978 va permetre l'autonomia (Estatut de 1979, reformat el 2006), amb el català com a cooficial i llengua vehicular a l'escola. Tot i això, l'espanyolització ha persistit via judiciaris (com les sentències del 2010 contra l'immersió lingüística) i polítiques centralistes (com les reformes de l'educació sota PP o PSOE). En les últimes dècades, casos com el de Vic (2025) —on un jutge condemna l'exigència del B2 de català— il·lustren la intervenció estatal en assumptes locals. Pedro Sánchez ha estat acusat d'avançar en aquesta línia, tot i aliances amb independentistes, fent que les eleccions de 2024 siguin vistes com un "vèrtxex d'espanyolització".Vectors de Transmissió i Impacte ActualCom es detallen en anàlisis recents, els principals vectors són: polític (centralització), educatiu (imposició del castellà) i demogràfic (immigració sense integració lingüística). Aquest procés ha generat un nacionalisme català reactiu, des de la Lliga Regionalista fins a l'independentisme actual. En el context de Borràs, aquesta "voluntat clara" evoca no només el passat repressiu, sinó una estratègia contemporània per "neutralitzar" la identitat catalana davant reptes com el 1-O (2017).Aquest context il·lustra com l'espanyolització no és un fet aïllat, sinó una dinàmica estructural que ha modelat la història catalana