Història de les Reines de Catalunya i Aragó (Corona d'Aragó)

La Corona d'Aragó, formada el 1137 amb la unió dinàstica entre el Regne d'Aragó i el Comtat de Barcelona (Catalunya), va ser governada per una sèrie de monarques conjunts, on les reines —tant regnants com consorts— van jugar rols clau en aliances matrimonials, expansió territorial, govern i cultura. Aquesta unió va transformar un conjunt de territoris fragmentats (Aragó, Catalunya, València, Balears, etc.) en una potència mediterrània fins al 1714. Les reines no només eren figures simbòliques, sinó que sovint actuaven com a regents, lloctinents o mediadores en disputes faccionals.La primera reina regnant fonamental va ser Peronella d'Aragó (1136–1173), filla de Ramiro II. El 1151, als 15 anys, va heretar el tron d'Aragó i es va casar amb Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, renunciant al títol de rei per al seu espòs però mantenint el seu com a reina. Aquest matrimoni va fundar la Corona d'Aragó, integrant Catalunya sota un sol escut. Peronella va assegurar la successió al seu fill Alfons I/II, consolidant l'hegemonia catalana dins la Corona. Va morir el 1173, deixant un llegat d'estabilització dinàstica.A continuació, una llista resumida de les principals reines consorts (esposes dels reis), amb dates clau i el seu impacte en la història compartida de Catalunya i Aragó. Aquestes dones van forjar aliances europees, van promoure el comerç català al Mediterrani i van influir en la identitat cultural (com el català com a llengua de cort).Segle XII–XIII: Fundació i expansió

• Sancha de Castella (mort: 1208, casada amb Alfons II, 1174). Filla il·legítima d'Alfons VII de Castella; va reforçar llaços amb Castella i va donar suport a l'annexió de territoris catalans com Girona. Va ser una mecenes de la cultura occitana influent a Catalunya.
• Mari de Montpeller (mort: 1213, casada amb Pere II, 1204). Va aportar el comtat de Montpeller (Languedoc), expandint la influència catalana al sud de França. Va morir durant la croada albigesa, on Pere II va perdre la vida a Muret (1213).
• Violant d'Hongria (mort: 1251, casada amb Jaume I, 1235). Filla del rei d'Hongria; va ser una diplomàtica hàbil, fomentant aliances amb Europa de l'Est. Va donar suport a les conquestes de Balears (1229) i València (1238), clau per a l'expansió catalana, i va promoure reformes administratives a Barcelona.

Segle XIV: Crisi i consolidació

• Constance de Sicília (mort: 1302, casada amb Pere III, 1262). Filla de Manfred de Sicília; el seu matrimoni va reclamar el tron sicilià (Vesprès sicilians, 1282), integrant Sicília a la Corona i impulsant el comerç català al Mediterrani. Va ser regent durant absències del rei.
• Elisenda de Montcada (mort: 1364, casada amb Alfons IV, 1322). Noble catalana de la poderosa família Montcada; va fundar el monestir de Pedralbes a Barcelona com a símbol de devoció i mecenatge. Va influir en la cort catalana i va ser lloctinenta durant malalties del rei.
• Sibila de Fortià (mort: 1406, casada amb Pere IV, 1377). Noble catalana controvertida; va ser acusada d'intrigues durant la Guerra dels Dos Peres, però va defensar interessos catalans contra castells. El seu rol va precipitar el Compromís de Casp (1412) per resoldre la successió.

Segle XV: Unió amb Castella

• Iolanda de Bar (mort: 1431, casada amb Joan I, 1380). Francesa, va actuar com a regent durant la malaltia del rei i va mediar en disputes catalanes. Va promoure les arts i va ser autora d'obres literàries, influint en la cort de Barcelona.
• Maria de Luna (mort: 1406, casada amb Martí I, 1373). Noble catalana; va ser una regent eficaç durant la "vacant" successòria (1410), defensant la unitat de la Corona enfront de nobles catalans i aragonesos.
• Joana Enríquez (mort: 1468, casada amb Joan II, 1444). Castellana; va influir en la Remença catalana i va defensar el seu fill Ferran (futur Catòlic) contra faccions catalanes durant la guerra civil (1462–1472).
• Isabel I de Castella (mort: 1504, casada amb Ferran II, 1469). No era mera consort: com a reina de Castella, el seu matrimoni va unir les dues Corones (1479), formant la base d'Espanya. Va impulsar la Reconquesta (1492) i l'expansió catalana a Amèrica, tot i tensions amb les Corts Catalanes.

Després del segle XV, amb la Monarquia Hispànica, les reines com Isabel de Portugal (esposa de Carles I, 1526) van mantenir el llegat, però la Corona d'Aragó va perdre autonomia amb els Decrets de Nova Planta (1716).Aquestes reines exemplifiquen com les aliances matrimonials van ser armes diplomàtiques: de la unió fundacional de Peronella fins a la Isabel i Ferran, van modelar una identitat compartida entre Catalunya i Aragó, amb Barcelona com a centre econòmic. Fonts principals inclouen cròniques medievals i arxius com l'Arxiu de la Corona d'Aragó.