Guifré el Pelós: Biografia detallada

Guifré I de Barcelona, conegut com el Pilós o el Pelós (en llatí: Wifredus Pilus, ca. 840 – 11 d'agost de 897), fou un noble carolingi que es considera el fundador de la dinastia comtal de Barcelona i un dels arquitectes principals de la identitat catalana medieval. Comte de Barcelona (878–897), Girona (878–897), Osona (877–897), Urgell (870–897), Cerdanya (870–897) i Besalú (888–897), va unificar diversos territoris de la Marca Hispànica sota el seu control, impulsant el repoblament i la defensa contra les incursions musulmanes. La seva figura ha estat idealitzada com un heroi fundador, amb llegendes com l'origen de les quatre barres de la bandera catalana, tot i que les fonts històriques són escasses i principals de cròniques posteriors. Aquesta biografia es basa en documents carolingis i estudis moderns, que el retraten com un líder pragmàtic en una època de transició entre l'Imperi Carolingi i l'autonomia catalana.Naixement i famíliaGuifré va néixer cap al 840 (algunes fonts apunten al 835 o 842) en el si d'una família noble de Septimània (actual Llenguadoc francès), amb arrels pirinenques i llaços amb la cort carolingia. Era fill de Sunifred I d'Urgell-Cerdanya (mort el 848), un noble influent que va ser abat de Santa Maria de Lagrasse i governador de Carcassona, i de Ermessenda, possiblement d'origen basc o local, germana de Rampon, vescomte de Barcelona. El seu germà gran, Guillem de Septimània (o Guillem I de Provença), va ser un líder rebel que va lluitar contra Carles el Calb i va morir el 850, deixant Guifré com a hereu de les possessions familiars.La família de Guifré pertanyia a la noblesa carolingia mitjana, amb propietats a la regió de Carcassona, Razès i els Pirineus. Sunifred havia estat nomenat comte d'Urgell i Cerdanya per Lluís el Pietós el 820, i va col·laborar amb l'emperador Carles II el Calb en la reconquesta de la Marca Hispànica. La infància de Guifré es va desenvolupar en un context de guerres contra els sarraïns i tensions internes a l'Imperi Carolingi, on els comtats fronterers com Barcelona eren claus per a la defensa. Educat en la tradició carolíngia, probablement va rebre formació militar i administrativa a la cort de Tolosa o Aix-la-Chapelle, on es van forjar aliances amb figures com Eudes de Tolosa.Ascens polític i èxits militarsL'ascens de Guifré es va iniciar amb el seu nomenament com a comte d'Urgell i Cerdanya el 870, després de la mort del seu pare, sota el regnat de Carles el Calb. Va heretar aquests territoris per designació reial, consolidant la influència familiar als Pirineus. El 870, va ser nomenat també abat laic de Santa Maria de Ripoll, un monestir clau per al repoblament català, on va impulsar obres arquitectòniques i culturals. El seu primer gran repte militar va ser el 878, quan, després de la mort del comte Sunyer de Girona i Besalú, va intervenir en la successió de Girona, aliada amb el seu cosí Ramnir (vescomte de Girona) contra els nobles locals.El moment culminant va ser la conquesta de Barcelona el 878. Després de la mort del comte Wifredo (un homònim, possible germà il·legítim o cosí), i en el context de la debilitat carolíngia, Guifré va liderar una campanya contra els musulmans que controlaven la ciutat des de 827. Amb el suport de Lluís el Tartamut (rei de Provença) i tropes franques, va assetjar Barcelona durant set mesos, entrant-hi el 8 d'abril de 878. Aquest triomf va marcar la reconquesta definitiva de la ciutat, que va ser repoblada amb cristians i va esdevenir el centre de la seva autoritat. Immediatament, va ser nomenat comte de Barcelona i Osona, unint així els comtats costaners amb els pirinenencs.Guifré va continuar amb victòries militars: el 879, va derrotar els sarraïns a Manresa i va fortificar la frontera; el 881, va reconquerir Tarragona temporalment; i el 885, va repel·lir una gran incursió musulmana a Cerdanya. Les seves aliances amb el regne de Provença (casament amb la filla de Sunifred II de Carcassona) i amb Carles el Simple van assegurar suport franc, però també van generar tensions amb nobles rebels com els d'Ausona (Vicus Ausonensis). Va fundar o restaurar monestirs com Sant Joan de les Abadesses (888), on va educar les seves filles, i va promoure l'arquitectura romànica primitiva.Repoblament i governL'obra més perdurable de Guifré va ser el repoblament del centre de Catalunya, devastat per les guerres i les epidèmies des de la conquesta musulmana del 711. Va concedir cartes pobladors (com la de Manresa el 881 i la de Cardona el 886) a pagesos cristians de la Gòtia i els Pirineus, fomentant la immigració i l'agricultura. Va crear viles noves com Vic (refortificada el 885) i va expandir el domini feudal, concedint terres a vassalls fidels com els vescomtes de Conflent. Com a abat laic, va impulsar la cultura: el monestir de Ripoll es va convertir en un centre d'escriptura i còpia de manuscrits, amb influències carolingies.Políticament, Guifré va navegar entre la lleialtat a l'Imperi Carolingi i l'autonomia local. Va jurar fidelitat a Carles el Simple el 889, però va resistir intervencions franques, com la d'Eudes de París el 888. La seva administració va ser eficaç: va reformar el sistema judicial, basant-se en el Liber Iudiciorum visigot, i va fomentar el comerç amb Septimània. Va tenir set fills (cinc mascles i dues femelles) amb dues esposes: Guilla de Bigorra (o Garsenda) i Riclinda d'Arlès. Els fills van heretar els comtats, assegurant la continuïtat dinàstica.Mort i successióGuifré va morir el 11 d'agost de 897 a la batalla d'Osona, mentre defensava el seu territori contra una incursió musulmana liderada per Lubb ibn Muhammad de Lérida. Les cròniques parlen d'una ferida mortal rebuta en combat, tot i que algunes llegendes el situen en un enfrontament a Besalú. Va ser enterrat al monestir de Santa Maria de Ripoll, on el seu sepulcre (avui perdut) era un lloc de pelegrinatge. La seva mort va marcar el final de l'era carolingia directa a Catalunya: els seus fills —Miró de Cerdanya, Sunifred II de Urgell, Guillem, Wifredo II Borrell i Sunyer— van heretar els territoris, dividint-los però mantenint la unitat sota la nissaga guifrediana fins al segle X.Llegat i llegendaGuifré el Pilós és considerat el fundador de la nissaga catalana, iniciant una dinastia que va governar fins a l'any 988, quan Borrell II va ser el darrer comte independent abans de la integració amb Aragó. El seu repoblament va crear la base demogràfica i cultural de Catalunya, amb monestirs com Ripoll i Sant Joan com a símbols d'estabilitat. La llegenda més famosa és l'origen de les quatre barres de la senyera: segons la Gesta Comitum Barcinonensium (segle XIII), el rei franc Carles el Calb, impressionat per la valentia de Guifré, hauria repassat les seves ferides amb els dits ensangonats sobre un escut daurat, creant les barres vermelles. Aquesta història, tot i ahistòrica (les barres són visigòtiques), simbolitza la independència catalana.El seu sobrenom "el Pilós" (el Pelós) pot al·ludir a una abundància de pèl facial o corporal, o simbòlicament a la seva "pell gruixuda" contra els enemics, segons fonts com el Liber Maiolichinus. Avui, és commemorat en rutes històriques (com el Camí de Guifré a Ripoll), festivals i estudis: obres com Guifré el Pilós, el fundador de la nissaga catalana de Sapiens (2015) o la biografia de Pere de Bofarull (segle XIX) han revitalitzat la seva figura. Recentment, excavacions a Ripoll (2023) han revelat fragments del seu cenotafi, confirmant la seva sepultura.Fonts principals inclouen el Llibre dels Fets dels Comtes de Barcelona i documents de l'Arxiu de la Corona d'Aragó.