Orígens i Evolució del Conflicte Àrab-Israelí abans de 1948

El conflicte àrab-israelí té arrels profundes que es remunten a finals del segle XIX, durant l'Imperi Otomà, quan l'augment de la immigració jueva a Palestina (coneguda com a aliyà) va generar les primeres tensions amb la població àrab local. Aquest període es va intensificar amb la intervenció britànica durant i després de la Primera Guerra Mundial, culminant en el Mandat Britànic (1920-1948) i les propostes de partició que van portar a la guerra civil de 1947-1948. Des de la perspectiva jueva (sionisme), es tractava d'un retorn a la terra ancestral i una resposta a l'antisemitisme europeu; des de la visió àrab, representava una colonització i despossessió de la seva pàtria majoritària. A continuació, un resum cronològic basat en fonts històriques.Context Inicial: Època Otomana (Finals del Segle XIX - 1917)

• Ascens del Sionisme: El moviment sionista, impulsat per Theodor Herzl el 1897, va promoure la creació d'un estat jueu a Palestina com a solució als pogroms russos i l'antisemitisme europeu. La primera aliyà (1882-1903) va portar uns 35.000 jueus, principalment de Rússia i Iugoslàvia, que van comprar terres a propietaris otomans (effendis) i van fundar assentaments agrícoles (kibutzim). Demogràficament, el 1882-1883, Palestina tenia uns 468.000 habitants (408.000 musulmans, 44.000 cristians, 15.000 jueus); cap al 1914, va créixer a 602.000 musulmans, 81.000 cristians i 39.000 jueus.
• Perspectives Inicials: Els jueus veien això com una reconstrucció nacional; els àrabs, com una amenaça econòmica que desplaçava camperols (fellaheen) i marginava la mà d'obra urbana, tot i que alguns àrabs immigraven per oportunitats laborals.

La Declaració Balfour i el Mandat Britànic (1917-1922)

• Declaració Balfour (2 de novembre de 1917): El govern britànic, via Arthur Balfour, va donar suport a un "lar nacional jueu" a Palestina, com a pagament per l'ajuda jueva en la guerra (impulsat per Chaim Weizmann). Això va exacerbar tensions, ja que els àrabs es van sentir traïts, veient-ho com una promesa colonial que ignorava la seva majoria (uns 90% de la població).
• Mandat Britànic (1920-1948): Assignat per la Lliga de Nacions el 1922, després de la Conferència de San Remo (1920), que va dividir l'Imperi Otomà segons l'Acord Sykes-Picot (1916). Britània va crear l'Emirat de Transjordània (77% del mandat) per calmar els àrabs, però va mantenir la promesa Balfour a l'oest del Jordà. L'Acord Faisal-Weizmann (1919) va intentar cooperació àrab-jueva, però va fracassar davant el nacionalisme mutu.

Onades d'Immigració i Violència (1920-1939)Les aliyà van accelerar-se amb la persecució nazi (des del 1933), portant 250.000 jueus més fins al 1939. Això va disparar la població jueva del 11% (1918) al 30% (1947). Les revoltes van ser cícliques:

Any	Esdeveniment	Descripció	Conseqüències
1920	Revoltes de Nebi Musa (Jerusalem)	Atacs àrabs contra jueus per temors d'expansió sionista; 5 jueus morts, centenars ferits.	Britània reprimeix; primer signe de violència organitzada.
1921	Revoltes de Jaffa	Violència a Jaffa es propaga; 47 jueus i 48 àrabs morts. Motivada per oposició a la immigració jueva.	Creació de la Haganà (defensa jueva); restriccions temporals a la immigració.
1929	Revoltes de 1929 (incloent massacre d'Hebron)	Atacs generalitzats; 133 jueus morts (67 a Hebron), 116 àrabs. Provocats per disputes al Mur de les Lamentacions i rumors sionistes.	Política jueva de havlaga (refrenament); formació d'Irgun (militarista) als anys 30.
1936-1939	Gran Revolta Àrab	Liderada per Haj Amin al-Husseini (muftí de Jerusalem), demana fi de la immigració i vendes de terra. Atacs contra jueus i britànics; ~5.000 àrabs, 400 jueus i 200 britànics morts.	Britània reprimeix durament; Comissió Peel proposa partició. Al-Husseini alia amb l'Eix durant la Segona Guerra Mundial.

Des de la visió àrab, aquestes eren resistències a la despossessió colonial; els jueus les veien com pogroms injustificats contra una minoria perseguida.Propostes de Solució i Escalada (1937-1947)

• Comissió Peel (1937): Resposta a la revolta, proposa dos estats: jueu (20% del territori, incloent Tel Aviv i Haifa), àrab (70%, incloent Nègueb i Gaza), i zones britàniques (Jerusalem). Els líders jueus (Weizmann, Ben-Gurion) l'accepten com a base (vot 299-160 al Congrés Sionista); els àrabs la rebutgen, demanant independència total.
• Llibre Blanc de 1939: Britània limita la immigració jueva (75.000 en 5 anys) i prohibeix vendes de terra, bloquejant refugiats de l'Holocaust. Això aliena els jueus i no satisfà els àrabs.
• Segona Guerra Mundial (1939-1945): Tensions pausades, però al-Husseini col·labora amb nazis, reclutant musulmans per les SS. Els jueus formen Irgun i Lehi per combatre Britània (ex.: bomba al King David Hotel, 1946, 91 morts).
• Pla de Partició de l'ONU (Resolució 181, novembre 1947): Proponeix estat jueu (56% del territori, incloent desert del Nègueb), estat àrab (43%) i Jerusalem internacional. Població el 1947: 1.845.000 habitants (608.000 jueus, 1.237.000 àrabs). Acceptat pels jueus; rebutjat pels àrabs com a injust (assignava majoria de terra a minoria jueva). Això inicia la guerra civil (1947-1948), amb atacs mutus i fugida de 300.000 palestins.

El període pre-1948 va transformar tensions locals en un conflicte regional, amb Britània atrapada entre promeses contradictòries. Va culminar en la independència d'Israel (14 de maig de 1948) i la intervenció àrab, iniciant la Guerra Àrab-Israeliana de 1948.