un pilar de la memòria catalana i una demostració clara de com les institucions catalanes mai van acceptar la pèrdua com a irreversible. El Tractat dels Pirineus (7 de novembre de 1659) va ser signat sense el consentiment de les Corts Catalanes, violant les Constitucions de Catalunya que exigien aprovació per qualsevol cessió territorial —el rei no era "amo absolut" de la terra, sinó un pactista limitat per les lleis locals. I tens raó: les Corts de 1705-1706, convocades per Carles III d'Àustria a Barcelona, van aprovar precisament aquest Capítol 7 pels Tres Braços (militar, eclesiàstic i reial), obligant el monarca a defensar i recuperar el Rosselló, la Cerdanya i altres territoris perduts davant França, amb auxilis financers per fer-ho possible. Era una resposta directa a la "amputació" del 1659 i un compromís que, irònicament, va ser un dels motius per què Catalunya va donar suport a l'arxiduc Carles durant la Guerra de Successió —tot i que, finalment, els Decrets de Nova Planta de Felip V van abolir aquestes mateixes Corts el 1716.

Avui, 366 anys després, aquest capítol ressona en debats actuals com una "deute històric" no complert: per què Espanya no reclama el Rosselló, si les seves pròpies Corts catalanes ho exigien? És un recordatori que la sobirania catalana mai va ser una qüestió de reis, sinó de poble i lleis. Què creus que passaria si avui es tornés a debatre aquesta obligació? Deixa el teu comentar