anem al principi del conte, perquè això no va començar amb l’iPhone.

*Anys 20: neix el truc*

Després de la 1a Guerra Mundial la indústria tenia un problema: si feies bombetes que duraven 2500h, la gent no en comprava més. Així que el 1924 les grans empreses de bombetes van crear el càrtel Phoebus. Acord: limitar la vida útil a 1000h. Si algú en feia de més duradores, multa. Ho van dir ells mateixos als documents interns. Així neix l’obsolescència programada moderna.

*Anys 50: passa de bombetes a desig*

Després de la 2a Guerra Mundial hi havia fàbriques i no hi havia demanda. L’economista Victor Lebow ho va dir clar el 1955: “La nostra economia altament productiva exigeix que fem del consum la nostra forma de vida, que convertim la compra i l’ús de béns en rituals”. 

Aquí entra el màrqueting i el “pla obsolescence” psicològica: canviar el disseny cada any perquè el que tens sembli vell, encara que funcioni. Mira els cotxes americans dels 50: cada any canviava l’aleta, el crom, el color. Mecànicament era el mateix.

*Anys 70-90: del ferro al plàstic*

Abans tot era ferro, coure, peces mecàniques. Una nevera dels 80 tenia un motor de compressió simple, 3 peces mòbils, i cap placa electrònica. Per això la teva de 30 anys encara va. 

Quan entra l’electrònica barata i el plàstic, canvia el joc:

1. *Plàstic*: més barat, més lleuger, però es fa fràgil amb la calor, el fred, el temps. Un engranatge de plàstic val 0,20€ i dura 3 anys. Un de metall val 2€ i dura 20.

2. *Plaques electròniques*: si es crema un condensador de 0,50€, la placa sencera costa 80€ i no té reparació. Abans canviaves la peça.

3. *Software*: arriba el mòbil i el cotxe amb ordinador. Ara pots “matar” el producte amb una actualització o deixant de donar suport. No cal tocar el hardware.

*Anys 2000 fins ara: l’IA i la programada digital*

Aquí s’accelera perquè ja no cal ni fabricar res físicament fràgil:

- *Mòbils i ordinadors*: sistema operatiu nou que no va fi a l’any 3. Apps que deixen de ser compatibles. Bateria enganxada amb cola per dificultar el canvi. 

- *Electrodomèstics “intel·ligents”*: neveres amb pantalla tàctil i wifi. Quan peta la placa, el motor està perfecte però la nevera és escombraria. Abans no tenia res per petar.

- *Cotxes*: els cotxes de 2005 eren mecànics amb 2 sensors. Els de 2025 tenen 50 centraletes. Si peta la de l’aparcament automàtic, el cotxe entra en mode limitat. I la peça només la té el concessionari.

- *Robots i IA*: el perill ara és l’obsolescència per software. Et venen un robot que depèn del núvol. Si l’empresa tanca el servidor, tens un pesa-paper de 2000€. No cal que es trenqui físicament.

*Per què mosseguem l’esquema?*

3 motius que juguen a favor d’ells:

1. *Preu inicial baix*: Una nevera nova amb pantalla costa 400€. Una de ferro de 30 anys et costava l’equivalent a 2000€ d’avui. La gent tria el barat.

2. *Inconvenient*: Reparar triga temps, has de buscar taller, esperar peça. Comprar nou arriba demà a casa amb Amazon.

3. *Status i por*: Si no actualitzes, et quedes fora. El WhatsApp no va, el cotxe no passa la ITV per software, la feina demana “compatibilitat”. Et fan sentir que ets tu el desfasat, no el producte.

*Per què ara surt a la llum?*

Perquè la UE s’ha fartat. El 2024 van aprovar el Dret a Reparar: obliguen a vendre peces, a no bloquejar reparació amb software, i a posar etiqueta de reparabilitat A-E. França ja multava per això des del 2015. 

La gent també s’ha adonat: no és que no sàpiguen fer coses que durin. És que no els interessa. Una nevera de 1985 pesava 90kg de ferro. Una de 2025 pesa 45kg de plàstic i xip. Costa menys fer-la, costa més reparar-la, i et venen una altra en 5 anys.

*El truc final*

Abans et venien un producte. Ara et lloguen una experiència amb data de caducitat. El ferro s’ha canviat per plàstic i codi, perquè el codi el pots apagar remotament. 

La sortida no és tornar a les coves. És comprar amb la nota de reparabilitat a la mà, arreglar abans de llençar, i deixar de caure al “aquest any ha sortit el model nou”. 

La teva nevera de 30 anys és la prova que es podia fer bé. Només que no dona diners fer-ho bé.