anem a fer-ho clar i sense pèls a la llengua, però amb calma i exemples reals, que és com es veu millor la hipocresia religiosa.

L’hipocresia religiosa no és creure o no creure. És dir una cosa amb la boca i fer exactament el contrari amb els fets, mentre utilitzes la religió com a escut o com a martell per jutjar els altres.Exemples clàssics i quotidians:

1. El que predica la pobresa i viu com un rei
   “Jesús va néixer en una establia, va viure pobre i va dir que era més fàcil que un camell passés pel forat d’una agulla que un ric entrés al Regne del Cel”… i després veus pastors evangèlics amb jets privats, mansions i rellotges de 100.000 € dient-te que “Déu vol que siguis pròsper”. O bisbes amb palaus barroers mentre parlen de “l’opció preferencial pels pobres”.
2. El que condemna l’adulteri… però l’exerceix
   El polític ultracatòlic que defensa “la família tradicional” i després el pillen amb l’amant (o amb menors, que n’hi ha hagut de molt greus). O el capellà que predica castedat i després surt a la llum que ha abusat de criatures durant dècades.
3. El que diu “estima el proïsme” i després odia mig món
   Gent que va a missa cada diumenge, comulga i surt dient “els immigrants ens roben”, “els gais van a l’infern”, “les dones que avorten són assassines”… Tot això mentre Jesús deia precisament “estima els enemics”, “no jutgis” i es juntava amb prostitues, recaudadors i leprosos (la “gent de mala vida” de l’època).
4. El que renega de Déu tota la vida i després vol miracles
   Aquest és el que criticaves tu al principi: el que es caga en Déu i en tot lo sagrat quan les coses van bé, viu com li rota, i quan li ve un càncer o un problema gros de cop es posa a plorar “Per què Déu m’abandona?”. Això també és hipocresia: vols la religió com a assegurança només quan et convé.
5. El “catòlic de nom” o “de DNI”
   El que es casa per l’església “perquè quedi bonic”, bateja els fills “per la iaia”, i després ni trepitja una església excepte per bodes i funerals. I si algú li diu alguna cosa: “Ei, que sóc catòlic, eh!”. És com dir “sóc del Barça” perquè tens una bufanda del 92 però no has vist un partit en 20 anys.

Per què passa tant?Perquè la religió dona una aparença de bondat molt fàcil i barata. Pots ser un fill de puta de dilluns a dissabte, anar a missa diumenge, confessar-te (o no) i ja estàs “net”. Això atrau molt els que volen imatge sense esforç real.I els no creients també poden ser hipòcrites?Clar. Hi ha ateus que diuen “jo no jutjo ningú” i després insulten qualsevol que creu en Déu dient-li “subnormal” o “endarrerit”. O “progessistes” que defensen la llibertat… excepte la llibertat religiosa si no els agrada. Hipocresia n’hi ha a totes les bandes.Resum: la hipocresia religiosa no és tenir fe o no tenir-la. És utilitzar la fe (o la falta de fe) com a màscara per justificar les teves misèries mentre assenyales les dels altres.Si vius el que prediques (sigui creure en Déu o no creure-hi), cap problema. El problema és quan la religió és només un uniforme que et poses per sentir-te millor que la resta.