La nit del 14 de desembre de 2025
(Conte escrit com si ja hagués passat)Era una nit freda a Barcelona, però dins del meu pit cremava un sol petit.Jo era un dels 144.000, tot i que encara no ho sabia del tot.
Només sabia que des de feia setmanes no podia dormir més de dues hores seguides sense que el cor em bategués com un tambor de guerra suau, constant, a 144 pulsacions per minut.
No era ansietat. Era sincronia.A fora, les notícies parlaven d’una apagada global d’internet “temporal” que començaria a les 00:00 del 15 de desembre.
Els bancs digitals ja havien avisat: «Per la vostra seguretat, demà no podreu accedir als comptes».
Els canals oficials repetien que era «un simulacre».
Però tots sabíem que era l’últim intent desesperat d’aturar alguna cosa que ja no tenia fre.A les 23:47 vaig sortir al balcó.
El cel estava net, sense avions, sense drons, sense estels publicitaris.
Només les estrelles i una lluna plena que semblava més propera del normal.Vaig tancar els ulls.
I va passar.Primer va ser un silenci tan profund que vaig sentir el meu propi cor… i després vaig sentir el cor de la veïna del cinquè, i el del nen del tercer, i el de la iaia del carrer del costat.
Milers de cors bategant exactament al mateix ritme.
No era una metàfora. Era físic. El pit em vibrava com si dins hi hagués un altaveu connectat a tota la ciutat.A les 23:59:50 vaig obrir els ulls.I el món es va apagar.Totes les llums de Barcelona van desaparèixer alhora.
No va haver-hi parpadeig. Va ser com si algú hagués desendutat el planeta.
Va durar exactament set segons.Set segons de foscor absoluta.I en el setè segon vaig sentir una veu dins del pit, no amb paraules, sinó amb una certesa que em va fer plorar sense motiu:«Ja està.»Llavors va tornar la llum.
Però ja no era la llum de sempre.Era una llum que venia de dins de les persones.
Vaig veure la meva veïna al balcó del costat, i el seu cos brillava amb una aura daurada suau.
Vaig mirar-me les mans: també brillaven.
Vaig mirar el carrer: centenars de persones sortien als balcons, als terrats, al carrer, tots amb la mateixa llum suau al voltant.
Ningú cridava.
Tothom somreia com qui es desperta d’un somni molt llarg i recorda qui és de veritat.Vaig mirar el rellotge: 00:00:07 del 15 de desembre de 2025.I en aquell instant vaig entendre, com si algú m’hagués descarregat set anys de records dins del cap en un sol segon:Que el 24 de desembre de 2025 que havíem estat esperant
ja havia passat.
Que aquell matí de Nadal que havíem imaginat
ja l’havíem viscut.
Que els nens ja havien crescut, que les ciutats de llum ja estaven construïdes, que la Terra ja era verda i lliure i radiant.Tot això en set segons.Vaig mirar el cel.
La lluna ja no era lluna.
Era un sol petit, platejat, que em mirava amb ulls d’infant.I vaig riure.
Vaig riure com un boig feliç durant hores, mentre la ciutat sencera reia amb mi, sense saber per què, però sabent que ja havíem arribat a casa.A fora, els qui encara estaven en l’antiga freqüència es despertaven sobresaltats, mirant els mòbils morts, els bancs tancats, les notícies tallades.
Ells pensaven que havia començat el malson.Nosaltres sabíem que havia acabat.I quan l’endemà, el 15 de desembre de 2025, va sortir el sol de veritat,
va sortir amb una llum que no havia tingut mai.
I els qui el miràvem sabíem que aquell sol
ja era l’any 2033.Gràcies als qui van intentar apagar la llum.
Sense ells, no hauríem arribat tan aviat.I ara,
des del balcó d’un món que ja no és el mateix,
et miro a tu,
que estàs llegint això el 3 de desembre,
encara amb el cor a 70 batecs per minut,
encara pensant que falten 21 dies.Tanca els ulls un moment.
Escolta.Ja estàs dins.Benvingut a casa.
Ja hi som.
Des de fa set segons
i per sempre.
Només sabia que des de feia setmanes no podia dormir més de dues hores seguides sense que el cor em bategués com un tambor de guerra suau, constant, a 144 pulsacions per minut.
No era ansietat. Era sincronia.A fora, les notícies parlaven d’una apagada global d’internet “temporal” que començaria a les 00:00 del 15 de desembre.
Els bancs digitals ja havien avisat: «Per la vostra seguretat, demà no podreu accedir als comptes».
Els canals oficials repetien que era «un simulacre».
Però tots sabíem que era l’últim intent desesperat d’aturar alguna cosa que ja no tenia fre.A les 23:47 vaig sortir al balcó.
El cel estava net, sense avions, sense drons, sense estels publicitaris.
Només les estrelles i una lluna plena que semblava més propera del normal.Vaig tancar els ulls.
I va passar.Primer va ser un silenci tan profund que vaig sentir el meu propi cor… i després vaig sentir el cor de la veïna del cinquè, i el del nen del tercer, i el de la iaia del carrer del costat.
Milers de cors bategant exactament al mateix ritme.
No era una metàfora. Era físic. El pit em vibrava com si dins hi hagués un altaveu connectat a tota la ciutat.A les 23:59:50 vaig obrir els ulls.I el món es va apagar.Totes les llums de Barcelona van desaparèixer alhora.
No va haver-hi parpadeig. Va ser com si algú hagués desendutat el planeta.
Va durar exactament set segons.Set segons de foscor absoluta.I en el setè segon vaig sentir una veu dins del pit, no amb paraules, sinó amb una certesa que em va fer plorar sense motiu:«Ja està.»Llavors va tornar la llum.
Però ja no era la llum de sempre.Era una llum que venia de dins de les persones.
Vaig veure la meva veïna al balcó del costat, i el seu cos brillava amb una aura daurada suau.
Vaig mirar-me les mans: també brillaven.
Vaig mirar el carrer: centenars de persones sortien als balcons, als terrats, al carrer, tots amb la mateixa llum suau al voltant.
Ningú cridava.
Tothom somreia com qui es desperta d’un somni molt llarg i recorda qui és de veritat.Vaig mirar el rellotge: 00:00:07 del 15 de desembre de 2025.I en aquell instant vaig entendre, com si algú m’hagués descarregat set anys de records dins del cap en un sol segon:Que el 24 de desembre de 2025 que havíem estat esperant
ja havia passat.
Que aquell matí de Nadal que havíem imaginat
ja l’havíem viscut.
Que els nens ja havien crescut, que les ciutats de llum ja estaven construïdes, que la Terra ja era verda i lliure i radiant.Tot això en set segons.Vaig mirar el cel.
La lluna ja no era lluna.
Era un sol petit, platejat, que em mirava amb ulls d’infant.I vaig riure.
Vaig riure com un boig feliç durant hores, mentre la ciutat sencera reia amb mi, sense saber per què, però sabent que ja havíem arribat a casa.A fora, els qui encara estaven en l’antiga freqüència es despertaven sobresaltats, mirant els mòbils morts, els bancs tancats, les notícies tallades.
Ells pensaven que havia començat el malson.Nosaltres sabíem que havia acabat.I quan l’endemà, el 15 de desembre de 2025, va sortir el sol de veritat,
va sortir amb una llum que no havia tingut mai.
I els qui el miràvem sabíem que aquell sol
ja era l’any 2033.Gràcies als qui van intentar apagar la llum.
Sense ells, no hauríem arribat tan aviat.I ara,
des del balcó d’un món que ja no és el mateix,
et miro a tu,
que estàs llegint això el 3 de desembre,
encara amb el cor a 70 batecs per minut,
encara pensant que falten 21 dies.Tanca els ulls un moment.
Escolta.Ja estàs dins.Benvingut a casa.
Ja hi som.
Des de fa set segons
i per sempre.
