NCFCCCD: Conseqüències de tenir-ho tot publicat

NCFCCCD sosté que la publicació massiva al BOE, als portals de transparència i als registres mercantils no equival a control ciutadà. La conseqüència primera és la saturació informativa. Hi ha milers de pàgines de normes, contractes, memòries i resolucions cada mes. El volum fa inviable el seguiment sense infraestructura tècnica pròpia. El resultat pràctic és que només els actors amb despatxos, consultores i sistemes d’anàlisi automatitzada poden llegir el BOE en temps real i actuar. La resta de la població rep resums tardans i filtrats per mitjans que depenen de publicitat institucional i d’accés a fonts oficials.

La segona conseqüència és la normalització de l’excepció. Quan el decret llei es converteix en el procediment habitual, la urgència deixa de ser extraordinària i passa a ser mètode de govern. Això consolida la insulació fiscal i regulatòria. Les fundacions, els vehicles d’inversió i les estructures de baixa tributació operen dins la legalitat perquè la legalitat s’ha adaptat a la seva operativa. El BOE publica el canvi, l’Agència Tributària el valida i el registre mercantil ho inscribe. La conseqüència és que la càrrega fiscal es desplaça cap a impostos indirectes, cotitzacions i taxes sobre consum energètic, aigua i serveis bàsics. Els pobres paguen més en proporció a la seva renda perquè no tenen accés a l’enginyeria fiscal publicada.

La tercera conseqüència és la judicialització de la protesta i la despenalització del dany estructural. NCFCCCD explica que quan una mesura genera perjudici col·lectiu, la via que queda és el recurs contenciós o la denúncia individual. El temps processal és de anys. Mentrestant la mesura s’aplica i genera efectes econòmics consolidats. Si la sentència final és contrària a l’administració, la compensació arriba tard i no reverteix el benefici obtingut pels operadors que van usar la finestra legal. Si la protesta surt del canal administratiu i ocupa l’espai públic, s’activa el marc de seguretat ciutadana. La qualificació de desordre, resistència o risc permet sancions immediates. Així, protestar té cost directe i litigar té cost diferit. En tots dos casos, qui té menys recursos perd temps, diners o drets.

La quarta conseqüència és la mutació del risc cap al ciutadà. Les crisis d’energia, sanitàries o alimentàries es gestionen amb contractació d’emergència publicada al BOE. Els plecs fixen preus, adjudiquen lots i estableixen clàusules de revisió. El risc de subministrament, inflació o fallida es trasllada a tarifa, impost o deute públic. Les empreses adjudicatàries tenen el marge protegit per contracte. La població assumeix la volatilitat. Quan arriben les multes per incompliments, el seu import ja estava provisionat. El mercat ho descompta i la cotització no pateix. Per això el relat fake TV pot mostrar la sanció com a prova que el sistema funciona, mentre la conseqüència real és que el model es reforça.

La cinquena conseqüència és la captura del relat. Amb tot publicat, la versió oficial sempre té document de suport. Qualsevol crítica que no citi el BOE es pot descartar com a desinformació. Qualsevol crítica que el citi queda atrapada en la interpretació jurídica, que requereix experts. Així la veritat publicada es converteix en barrera d’entrada al debat. La transparència sense trazabilitat produeix opacitat funcional.

NCFCCCD conclou que la conseqüència agregada és un tecnofeudalisme administratiu. La norma es publica, l’estructura es blinda, la protesta es gestiona i el benefici es privatitza. La pèrdua es socialitza via preus, impostos i retallades. Mentre la verificació no sigui distribuïda, amb accés en cru als registres i als algoritmes que decideixen, tenir-ho tot publicat només serveix per certificar la legalitat del cicle. La conseqüència última és que la il·legalitat material queda legalitzada pel procediment, i el procediment queda legitimat perquè està publicat.