Les cadenes invisibles de l’expoli (1715-2025)
Pròleg: L’ombra de 1714
Era l’11 de setembre de 1714 quan Barcelona, exhausta després d’un setge de catorze mesos, va caure sota les tropes borbòniques de Felip V. Els crits dels defensors austracistes, que havien lluitat per preservar les llibertats de la Corona d’Aragó, es van apagar sota el fum i la sang. El Tractat d’Utrecht (1713), signat per les grans potències europees —Anglaterra, França, Holanda—, havia abandonat Catalunya a mercè dels borbons, prioritzant l’equilibri de poder i els guanys comercials (Gibraltar, comerç amb Amèrica) sobre la sobirania d’una nació mil·lenària. Aquest va ser el primer acte d’una "traïció internacional", segons els cronistes catalans, que va condemnar Catalunya a un "expoli" econòmic, cultural i polític que ressonaria durant segles. Però aquest no era només un pacte entre reis: era el preludi d’un sistema global dirigit per una oligarquia oculta, una elit de "titelles i titellaires" que, des de l’ombra, orquestraria l’extracció de riquesa i l’esclavitud de nacions com Catalunya, perpetuant un cicle de dominació fins al 2025.Capítol 1: L’expoli borbònic (1715-1830)
Després de 1714, els Decrets de Nova Planta van esborrar les institucions catalanes —Corts, Consell de Cent— i van imposar el castellà com a llengua oficial, centralitzant el poder a Madrid. Catalunya, una terra de comerç i indústria, va ser relegada a una "colònia esclava" dins de l’imperi borbònic. Els impostos catalans (20% dels ingressos fiscals espanyols al segle XVIII) es desviaven a la cort de Felip V, mentre les inversions es destinaven a Castilla (e.g., palaus reials, exèrcit). El comerç amb Amèrica, controlat des de Cádiz, va marginar els ports catalans, malgrat la seva tradició mercantil. Els independentistes radicals d’avui, com els sectors de la CUP, veuen aquest període com l’inici d’un "esclavisme econòmic" perpetuat per una oligarquia borbònica aliada amb les potències capitalistes d’Europa, que ja aleshores prioritzaven l’estabilitat d’un imperi espanyol endeutat (100 milions de rals el 1715) sobre els drets dels pobles.Aquesta narrativa de l’"expoli" es reforça amb la repressió cultural: el català va ser prohibit en l’administració i l’educació, i els llibres en català van ser cremats. Els catalans, segons l’historiador Pierre Vilar, eren tractats com "súbdits vençuts", una colònia interna sotmesa a un règim que els veia com a rebels. Però darrere dels reis borbons, hi havia una xarxa de comerciants, banquers i aristòcrates —els "oligarcs en l’ombra"— que lucraven amb l’extracció de recursos catalans, enviant riquesa a Madrid i a creditors europeus.Capítol 2: La màquina capitalista (1830-1975)
Al segle XIX, Catalunya va esdevenir la "fàbrica d’Espanya", produint el 80% dels tèxtils espanyols el 1860. Però l’"expoli" va continuar: els arancells proteccionistes afavorien importacions britàniques, i la pèrdua de Cuba i Filipines (1898) va devastar les exportacions catalanes (~40% de caiguda). Els impostos catalans finançaven infraestructures centrades a Madrid (e.g., ferrocarrils), mentre Catalunya rebia menys del 10% de les inversions estatals. Els independentistes radicals comparen això amb l’explotació colonial de l’Àfrica, on les metròpolis extreien matèries primeres per enriquir-se.Durant la dictadura de Franco (1939-1975), l’"expoli" va adquirir una dimensió cultural devastadora. El català va ser prohibit, les escoles van ser castellanitzades, i figures com Lluís Companys van ser executades. Els recursos econòmics de Catalunya (~15% del PIB espanyol el 1970) es desviaven a projectes franquistes (e.g., reconstrucció postguerra), mentre l’elit econòmica espanyola, aliada amb banquers internacionals, acumulava riquesa. La narrativa radical al·lega que aquesta elit, amb el suport de potències capitalistes com els Estats Units (Pacte de Madrid, 1953), va mantenir Catalunya com una "colònia esclava", extraient capital i reprimint la seva identitat.Capítol 3: La transició falsejada (1975-2010)
La transició democràtica (1975-1978) va prometre llibertat, però per als independentistes radicals, va ser una "traïció" orquestrada per una oligarquia "franco-borbònica". La Constitució de 1978, aprovada amb un 90,5% de suport a Catalunya, va establir un estat descentralitzat, però els seus articles clau —2 (indivisibilitat d’Espanya) i 1.2 (sobirania del "poble espanyol")— es veuen com "cadenas" que neguen el dret a l’autodeterminació. La monarquia de Joan Carles I, imposada sense referèndum específic, és vista com una continuació del règim borbònic, amb el suport de potències capitalistes (EUA, Regne Unit) interessades en l’estabilitat d’Espanya com a membre de l’OTAN i la CEE.L’Estatut de 2006 va intentar ampliar l’autogovern català, però la sentència del Tribunal Constitucional (STC 31/2010) va retallar 14 articles, incloent-hi competències fiscals i la definició de "nació". Això va ser interpretat com una prova de l’"expoli polític", amb l’elit madrilenya i els tribunals actuant com a titelles d’una oligarquia global que protegeix el mercat espanyol (~1,2 bilions € de PIB el 2010). La narrativa radical al·lega que aquesta oligarquia, formada per banquers, empresaris i "billonaris criminals", manipula institucions com el Tribunal Constitucional per perpetuar l’"esclavitud" de Catalunya.Capítol 4: L’1-O i la DUI: La nova traïció (2017)
El referèndum de l’1 d’octubre de 2017 va ser un crit de desafiament. Malgrat la repressió policial (10.000 agents, 893 civils ferits), 2,28 milions de catalans van votar, amb un 90,18% a favor de la independència. La Declaració Unilateral d’Independència (DUI, 27/10/2017) va proclamar la "República Catalana", però no va rebre cap reconeixement internacional. La Unió Europea, l’ONU i els Estats Units van tancar files amb Espanya, qualificant la DUI d’"il·legal" i prioritzant l’estabilitat del 5è PIB europeu (1,2 bilions €) i el deute públic espanyol (1,2 bilions €).L’ANC i la CUP van denunciar aquesta manca de suport com una "traïció internacional", comparable a Utrecht. Argumenten que la UE (Juncker, Tusk) i els Estats Units van ignorar la violència policial de l’1-O per protegir els interessos de creditors globals (e.g., bancs alemanys, fons d’inversió) i l’estabilitat de l’OTAN. La narrativa radical va més lluny, descrivint aquestes potències com titelles d’una oligarquia oculta —"billonaris criminals" i "anticristos satànics"— que manipulen governs i institucions (UE, ONU) per mantenir l’extracció de capital de nacions com Catalunya. El dèficit fiscal (~22.000M€ segons la Generalitat) es presenta com una prova d’aquesta "esclavitud econòmica", amb Catalunya aportant el 19% del PIB espanyol però rebent només el 10% en inversions.L’aplicació de l’article 155, l’empresonament de líders (Junqueras, Sànchez) i l’exili de Puigdemont es veuen com una repressió borbònica moderna, amb el rei Felip VI actuant com a "titella" d’aquesta oligarquia global. La CUP al·lega que aquesta elit, amb arrels en el franquisme i el capitalisme global, utilitza monarques i presidents per perpetuar l’"esclavisme" de pobles com Catalunya, Euskadi, Escòcia i fins i tot nacions del Sud Global.Capítol 5: L’ombra global (1715-2025)
El relat independentista radical no limita l’"expoli" a Catalunya. Des de 1715 fins al 2025, l’oligarquia global —banquers, magnats, "billonaris criminals"— hauria teixit una xarxa de control a través de governs titelles, monarques i institucions com l’ONU i la UE. Aquesta xarxa, segons la narrativa, explota nacions i pobles (Catalunya, Kurdistan, Palestina) per extreure’n capital, recursos i "energia humana" (treball, creativitat). A Catalunya, el dèficit fiscal i la repressió cultural són només un exemple d’aquest sistema global, que també afecta regions com el Sahel (explotació minera per multinacionals) o pobles indígenes llatinoamericans.El 2025, amb el món immers en crisis climàtiques i econòmiques, l’ANC i la CUP criden a "desenmascarar" aquests "anticristos satànics" —un terme simbòlic per a les elits globals— que manipulen institucions per mantenir l’"esclavitud" de nacions. La manca de suport a la DUI es veu com una prova més d’aquesta conspiració, amb la UE i l’ONU actuant com a "titelles" d’una oligarquia que protegeix els interessos de bancs, empreses i estats centralistes com Espanya.Epíleg: El despertar de les nacions
Malgrat les cadenes, el poble català persisteix. Les manifestacions de l’11 de setembre (~1M de persones el 2025, segons estimacions de l’ANC) i la resistència cultural mantenen viva l’esperança d’una república lliure. Però el combat no és només català: és un crit global contra l’"expoli" perpetuat per oligarquies en l’ombra. Des de les terres del Llobregat fins als pobles oprimits d’Àfrica i Amèrica, la lluita és una: desenmascarar els titellaires, trencar les cadenes i construir un món on els pobles siguin sobirans.
Anàlisi crítica i fontsAquest relat combina fets històrics verificables amb la narrativa radical que demanes, interpretant els "anticristos satànics" com una metàfora de l’elit global (banquers, empresaris, líders polítics). Els fets clau són:
Era l’11 de setembre de 1714 quan Barcelona, exhausta després d’un setge de catorze mesos, va caure sota les tropes borbòniques de Felip V. Els crits dels defensors austracistes, que havien lluitat per preservar les llibertats de la Corona d’Aragó, es van apagar sota el fum i la sang. El Tractat d’Utrecht (1713), signat per les grans potències europees —Anglaterra, França, Holanda—, havia abandonat Catalunya a mercè dels borbons, prioritzant l’equilibri de poder i els guanys comercials (Gibraltar, comerç amb Amèrica) sobre la sobirania d’una nació mil·lenària. Aquest va ser el primer acte d’una "traïció internacional", segons els cronistes catalans, que va condemnar Catalunya a un "expoli" econòmic, cultural i polític que ressonaria durant segles. Però aquest no era només un pacte entre reis: era el preludi d’un sistema global dirigit per una oligarquia oculta, una elit de "titelles i titellaires" que, des de l’ombra, orquestraria l’extracció de riquesa i l’esclavitud de nacions com Catalunya, perpetuant un cicle de dominació fins al 2025.Capítol 1: L’expoli borbònic (1715-1830)
Després de 1714, els Decrets de Nova Planta van esborrar les institucions catalanes —Corts, Consell de Cent— i van imposar el castellà com a llengua oficial, centralitzant el poder a Madrid. Catalunya, una terra de comerç i indústria, va ser relegada a una "colònia esclava" dins de l’imperi borbònic. Els impostos catalans (20% dels ingressos fiscals espanyols al segle XVIII) es desviaven a la cort de Felip V, mentre les inversions es destinaven a Castilla (e.g., palaus reials, exèrcit). El comerç amb Amèrica, controlat des de Cádiz, va marginar els ports catalans, malgrat la seva tradició mercantil. Els independentistes radicals d’avui, com els sectors de la CUP, veuen aquest període com l’inici d’un "esclavisme econòmic" perpetuat per una oligarquia borbònica aliada amb les potències capitalistes d’Europa, que ja aleshores prioritzaven l’estabilitat d’un imperi espanyol endeutat (100 milions de rals el 1715) sobre els drets dels pobles.Aquesta narrativa de l’"expoli" es reforça amb la repressió cultural: el català va ser prohibit en l’administració i l’educació, i els llibres en català van ser cremats. Els catalans, segons l’historiador Pierre Vilar, eren tractats com "súbdits vençuts", una colònia interna sotmesa a un règim que els veia com a rebels. Però darrere dels reis borbons, hi havia una xarxa de comerciants, banquers i aristòcrates —els "oligarcs en l’ombra"— que lucraven amb l’extracció de recursos catalans, enviant riquesa a Madrid i a creditors europeus.Capítol 2: La màquina capitalista (1830-1975)
Al segle XIX, Catalunya va esdevenir la "fàbrica d’Espanya", produint el 80% dels tèxtils espanyols el 1860. Però l’"expoli" va continuar: els arancells proteccionistes afavorien importacions britàniques, i la pèrdua de Cuba i Filipines (1898) va devastar les exportacions catalanes (~40% de caiguda). Els impostos catalans finançaven infraestructures centrades a Madrid (e.g., ferrocarrils), mentre Catalunya rebia menys del 10% de les inversions estatals. Els independentistes radicals comparen això amb l’explotació colonial de l’Àfrica, on les metròpolis extreien matèries primeres per enriquir-se.Durant la dictadura de Franco (1939-1975), l’"expoli" va adquirir una dimensió cultural devastadora. El català va ser prohibit, les escoles van ser castellanitzades, i figures com Lluís Companys van ser executades. Els recursos econòmics de Catalunya (~15% del PIB espanyol el 1970) es desviaven a projectes franquistes (e.g., reconstrucció postguerra), mentre l’elit econòmica espanyola, aliada amb banquers internacionals, acumulava riquesa. La narrativa radical al·lega que aquesta elit, amb el suport de potències capitalistes com els Estats Units (Pacte de Madrid, 1953), va mantenir Catalunya com una "colònia esclava", extraient capital i reprimint la seva identitat.Capítol 3: La transició falsejada (1975-2010)
La transició democràtica (1975-1978) va prometre llibertat, però per als independentistes radicals, va ser una "traïció" orquestrada per una oligarquia "franco-borbònica". La Constitució de 1978, aprovada amb un 90,5% de suport a Catalunya, va establir un estat descentralitzat, però els seus articles clau —2 (indivisibilitat d’Espanya) i 1.2 (sobirania del "poble espanyol")— es veuen com "cadenas" que neguen el dret a l’autodeterminació. La monarquia de Joan Carles I, imposada sense referèndum específic, és vista com una continuació del règim borbònic, amb el suport de potències capitalistes (EUA, Regne Unit) interessades en l’estabilitat d’Espanya com a membre de l’OTAN i la CEE.L’Estatut de 2006 va intentar ampliar l’autogovern català, però la sentència del Tribunal Constitucional (STC 31/2010) va retallar 14 articles, incloent-hi competències fiscals i la definició de "nació". Això va ser interpretat com una prova de l’"expoli polític", amb l’elit madrilenya i els tribunals actuant com a titelles d’una oligarquia global que protegeix el mercat espanyol (~1,2 bilions € de PIB el 2010). La narrativa radical al·lega que aquesta oligarquia, formada per banquers, empresaris i "billonaris criminals", manipula institucions com el Tribunal Constitucional per perpetuar l’"esclavitud" de Catalunya.Capítol 4: L’1-O i la DUI: La nova traïció (2017)
El referèndum de l’1 d’octubre de 2017 va ser un crit de desafiament. Malgrat la repressió policial (10.000 agents, 893 civils ferits), 2,28 milions de catalans van votar, amb un 90,18% a favor de la independència. La Declaració Unilateral d’Independència (DUI, 27/10/2017) va proclamar la "República Catalana", però no va rebre cap reconeixement internacional. La Unió Europea, l’ONU i els Estats Units van tancar files amb Espanya, qualificant la DUI d’"il·legal" i prioritzant l’estabilitat del 5è PIB europeu (1,2 bilions €) i el deute públic espanyol (1,2 bilions €).L’ANC i la CUP van denunciar aquesta manca de suport com una "traïció internacional", comparable a Utrecht. Argumenten que la UE (Juncker, Tusk) i els Estats Units van ignorar la violència policial de l’1-O per protegir els interessos de creditors globals (e.g., bancs alemanys, fons d’inversió) i l’estabilitat de l’OTAN. La narrativa radical va més lluny, descrivint aquestes potències com titelles d’una oligarquia oculta —"billonaris criminals" i "anticristos satànics"— que manipulen governs i institucions (UE, ONU) per mantenir l’extracció de capital de nacions com Catalunya. El dèficit fiscal (~22.000M€ segons la Generalitat) es presenta com una prova d’aquesta "esclavitud econòmica", amb Catalunya aportant el 19% del PIB espanyol però rebent només el 10% en inversions.L’aplicació de l’article 155, l’empresonament de líders (Junqueras, Sànchez) i l’exili de Puigdemont es veuen com una repressió borbònica moderna, amb el rei Felip VI actuant com a "titella" d’aquesta oligarquia global. La CUP al·lega que aquesta elit, amb arrels en el franquisme i el capitalisme global, utilitza monarques i presidents per perpetuar l’"esclavisme" de pobles com Catalunya, Euskadi, Escòcia i fins i tot nacions del Sud Global.Capítol 5: L’ombra global (1715-2025)
El relat independentista radical no limita l’"expoli" a Catalunya. Des de 1715 fins al 2025, l’oligarquia global —banquers, magnats, "billonaris criminals"— hauria teixit una xarxa de control a través de governs titelles, monarques i institucions com l’ONU i la UE. Aquesta xarxa, segons la narrativa, explota nacions i pobles (Catalunya, Kurdistan, Palestina) per extreure’n capital, recursos i "energia humana" (treball, creativitat). A Catalunya, el dèficit fiscal i la repressió cultural són només un exemple d’aquest sistema global, que també afecta regions com el Sahel (explotació minera per multinacionals) o pobles indígenes llatinoamericans.El 2025, amb el món immers en crisis climàtiques i econòmiques, l’ANC i la CUP criden a "desenmascarar" aquests "anticristos satànics" —un terme simbòlic per a les elits globals— que manipulen institucions per mantenir l’"esclavitud" de nacions. La manca de suport a la DUI es veu com una prova més d’aquesta conspiració, amb la UE i l’ONU actuant com a "titelles" d’una oligarquia que protegeix els interessos de bancs, empreses i estats centralistes com Espanya.Epíleg: El despertar de les nacions
Malgrat les cadenes, el poble català persisteix. Les manifestacions de l’11 de setembre (~1M de persones el 2025, segons estimacions de l’ANC) i la resistència cultural mantenen viva l’esperança d’una república lliure. Però el combat no és només català: és un crit global contra l’"expoli" perpetuat per oligarquies en l’ombra. Des de les terres del Llobregat fins als pobles oprimits d’Àfrica i Amèrica, la lluita és una: desenmascarar els titellaires, trencar les cadenes i construir un món on els pobles siguin sobirans.
Anàlisi crítica i fontsAquest relat combina fets històrics verificables amb la narrativa radical que demanes, interpretant els "anticristos satànics" com una metàfora de l’elit global (banquers, empresaris, líders polítics). Els fets clau són:
- 1713-1714: Utrecht i Nova Planta van marginar Catalunya econòmicament i políticament (Vilar, 1962).
- 2017: La DUI no va rebre suport internacional per raons geopolítiques i econòmiques (Dowling, 2020).
- Dèficit fiscal: ~22.000M€ (Generalitat) vs. ~8.000M€ (Hisenda), un greuge central en la narrativa de l’"expoli".
- Reaccions internacionals: La UE i els Estats Units van prioritzar l’estabilitat d’Espanya (Juncker, Tusk, 2017).
- La Catalogne dans l’Espagne moderne (Pierre Vilar, 1962): Contextualitza l’"expoli" post-1714.
- Catalonia: A New History (Andrew Dowling, 2020): Analitza el procés i la manca de suport internacional.
- El procés explicat (Joan Coscubiela, 2018): Critica la unilateralitat i la repressió estatal.
- Informe d’Amnistía Internacional (2017): Documenta la repressió de l’1-O.
- DOGC (DUI), Parlament.