casos d’espoli al patrimoni cultural català (més enllà de Sixena)

El cas de les obres de Sixena (tant les 97 peces retornades del Museu de Lleida com les pintures murals que encara resisteixen al MNAC) no és un fet aïllat. Forma part d’un patró històric de pèrdues, confiscacions i renúncies que s’ha repetit durant segles. Molts d’aquests espolis s’han produït amb la complicitat o la passivitat d’institucions catalanes (Generalitat inclosa), i uns quants encara estan oberts o sense resoldre.Aquí una llista dels més greus i coneguts (ordenats cronològicament aproximadament):1. Els Papers de Salamanca (1938-1939 i seqüeles fins avui)

• Durant la Guerra Civil, l’exèrcit franquista confisca milers de tones de documents catalans (arxius de partits, sindicats, entitats, particulars...).
• Es porten a Salamanca com a “botí de guerra”. Inclouen arxius de la Generalitat republicana, de Macià, Companys, etc.
• Retorn parcial des del 2005 (gràcies a la llei de restitució), però encara hi ha milers de documents privats que no s’han tornat (perquè la llei només obliga al retorn dels públics o associatius).
• Estat actual: La Generalitat ha renunciat a reclamar-los judicialment per “no obrir fronts”.

2. L’espoli franquista als ateneus i associacions (1939-1966)

• El règim confisca 291 propietats de 232 entitats (ateneus, casals populars, societats obreres...).
• Objectiu repressiu i econòmic: es venen, subhasten o passen al Sindicat Vertical.
• Moltes encara són propietat de l’Estat o particulars que les van comprar “legalment”.
• Llibre clau: L’espoli franquista dels ateneus catalans de Neus Moran.

3. L’art de la Franja (obres de parròquies aragoneses sota diòcesi de Lleida)

• Similar a Sixena: obres comprades legalment pel Bisbat de Lleida i dipositades al Museu de Lleida.
• Sentències obliguen al retorn a Aragó (encara que moltes es van comprar per evitar que anessin a mans privades).
• El 2019 es retorna la majoria; encara queden litigis pendents.

4. El romànic català venut als EUA (segle XX, anys 20-30)

• Pintures murals de Sant Climent de Taüll, Santa Maria de Mur, etc., arrencades i venudes a col·leccionistes americans.
• La Generalitat de l’època (Mancomunitat/Junta de Museus) reacciona “robant” altres frescos (com els de Boí) per salvar-los i portar-los al MNAC.
• Paradoxa: vam haver de “robar” el nostre propi patrimoni per preservar-lo.

5. Les Franges aragoneses (la “Franja de Ponent”)

• No és un espoli d’obres, sinó territorial: 1905-1908, l’Estat espanyol segrega parròquies i municipis catalanoparlants de Lleida i els annexiona a Aragó sense consulta.
• Conseqüència: obres d’art d’aquestes parròquies acaben sota jurisdicció aragonesa i es reclamen com a “aragoneses” (cas Sixena i la Franja).

6. Espoli arqueològic continuat (jaciments terrestres i subaquàtics)

• Milers de peces robades amb detectors de metalls o busseig il·legal.
• Operacions com Petrus (2010s): 15.000 peces intervingudes.
• Recent (2025): Mossos detenen dos falsos pescadors a Tarragona per espoli subaquàtic.

7. Oliveres mil·lenàries (espoli “natural”)

• Arrencada i venda d’oliveres centenàries del sud de Catalunya per decoració de jardins rics (a vegades a l’estranger).
• El Síndic de Greuges va denunciar-ho el 2019; encara sense llei efectiva que ho aturi del tot.

El patró que es repeteix

• Compra legal → reclamació posterior com a “espoli” (Sixena, Franja).
• Confiscació bèl·lica o repressiva (Salamanca, ateneus).
• Passivitat institucional: quan arriba l’hora de defensar-ho al TC o als tribunals, la Generalitat sovint es renta les mans per “no tensionar” amb Madrid.
• Resultat: perdem peça a peça, i els responsables polítics (de tots els colors) diuen “ara no toca” o “és tècnic”.

Com deies amb Sixena: “Aneu prenent nota de com acabarem si seguim recolzant aquest sistema”. Cada renúncia és una lliçó que el país no es defensa de debò des de l’autonomia.