El tuit de Xavi Mestres reflecteix un malestar real i molt estès a la Catalunya no metropolitana amb l’impost sobre les emissions de CO₂ dels vehicles (el conegut com “impost verd” català), vigent des del 2021 i que es cobra anualment segons les emissions del cotxe.

Per què genera tant rebuig fora de Barcelona i l’Àrea Metropolitana?

• És un impost fix per vehicle, no per renda ni per ús real. Una família de Lleida o Girona amb dos cotxes antics (necessaris perquè no hi ha tren ni bus decent) pot pagar 200-400 €/any addicionals sense tenir alternativa.
• A les zones rurals i comarques, el cotxe no és un caprici: és l’única manera d’anar a treballar, portar els nens a escola o anar al metge. El transport públic és escàs o inexistent fora de l’eix Barcelona-Tarragona-Girona-Lleida.
• La recaptació (uns 100-120 milions d’euros/any) es destina teòricament a fons climàtics, però molts ajuntaments i ciutadans de l’interior no veuen que aquests diners tornin en forma de millores concretes al seu territori (per exemple, més autobusos interurbans o estacions de recàrrega).
• Es percep com un impost que castiga especialment la Catalunya interior i les rendes mitjanes-baixes, mentre que a Barcelona molts ciutadans tenen metro, bus, bici o cotxe elèctric subvencionat.

D’acord, resumeixo el que realment passa:Arguments a favor de l’impost (els que dona la Generalitat)

• Catalunya ha de complir objectius europeus de reducció d’emissions (el transport és el sector que més n’emet).
• És progressiu segons emissions: els cotxes més vells i contaminants paguen més, els elèctrics i híbrids menys o res.
• Hi ha bonificacions per a famílies nombroses, persones amb discapacitat i vehicles de més de 20 anys en determinats casos.

Arguments en contra (els que expressa Mestres i molts altres)

• És regressiu en la pràctica: qui té menys recursos té cotxes més vells i viu més lluny → paga proporcionalment més.
• No hi ha alternatives reals de mobilitat a la majoria del país.
• La recaptació no es veu reinvertida de forma visible en les zones més afectades.
• Es cobra fins i tot a qui fa pocs quilòmetres (per exemple, gent gran que només fa servir el cotxe per anar al poble del costat).

En resum: l’impost té una lògica ambiental teòrica, però a la pràctica es viu com un càstig addicional a la gent que ja pateix la bretxa territorial i la manca d’inversions en transport públic fora de l’àrea metropolitana.Per això el crit de “impost colonial” i “estafa verda” cala tant a les comarques. No és només ideologia: és ràbia acumulada d’una Catalunya que se sent oblidada.